Luján Comas, Llicenciada en Medicina, especialitzada en Anestesiologia i Reanimació
Tinc 69 anys. Barcelonina. Vídua, tinc tres fills. Vaig treballar com a metge adjunt a l’hospital Soc apolítica, però crec que les dones poden canviar les coses. En la vida tot té sentit, som aquí per evolucionar
Amiga de la mort
Exercint la seva especialitat, anestesiologia i reanimació, es va preguntar què passa amb la consciència mentre els nostres paràmetres vitals són una línia inexpressiva. Però l’empenta final per dedicar-se a investigar sobre la mort i les EPM ( experiències properes a la mort) va ser quan al seu marit li van diagnosticar una malaltia terminal. És cofundadora de l’ associació sense ànim de lucre Merry Human Life Society ( Merrylife) per a l’evolució de la consciència, i coautora del llibre: Existeix la mort? junt amb Anji Carmelo. Serà ponent d’una jornada sobre la continuïtat de la consciència més enllà de la mort que tindrà lloc el dissabte 6 d’octubre a la Facultat de Psicologia de la Blanquerna i que organitza Merrylife .
Considero que la mort és el moment més important de la vida. Aquí es queda tot el que és dens, t’enduus la teva consciència.
Quina és la seva experiència amb la mort?
Vaig treballar com a metge adjunt a l’hospital Vall d’Hebron durant 32 anys, dels quals 18 com a anestesiòloga en cirurgia cardíaca.
Mort i reanimació han estat el seu pa de cada dia?
He estat en contacte amb la mort des de dos vessants. L’un és personal: vaig néixer després de la mort d’una germana, recordo anar al cementiri des de molt petita. També vaig viure tres avortaments tardans de la meva mare, la mort d’un germà als 26 anys i la mort del meu marit.
A quina edat va enviudar?
Als 48 anys. Va ser llavors, amb el diagnòstic de malaltia terminal del meu marit, metge reumatòleg, quan vaig començar a investigar la mort i la possibilitat d’un més enllà per ajudar-lo en aquell trànsit.
I en l’àmbit professional?
A causa de la meva especialitat he reanimat moltes aturades cardíaques i he assistit a operacions molt greus. Vaig ser part de l’equip del primer trasplantament bipulmonar d’ Espanya i el primer unipulmonar de Catalunya. Tot això m’acosta molt a la mort i em porta a fer-me moltes preguntes.
Parlem-ne.
Hi havia un tipus d’operacions que fèiem en cirurgia cardíaca sota hipotèrmia profunda. Casos en què l’aorta es trenca a la zona on surten les artèries que irriguen el cervell. Perquè el cirurgià ho pogués cosir havíem d’aturar la circulació sanguínia, el cor i la respiració.
I això no és la mort?
Sí, aparentment la persona està morta. Després, a través de l’escalfament, l’oxigen i els fàrmacs, la seva activitat torna a la vida. Jo no podia evitar-me preguntar: on és la consciència mentrestant? Si la consciència és al cervell, quan aquest no rep oxigen, què passa amb ella?
Què va entendre?
Que la consciència no és un producte del nostre cervell sinó que utilitza el nostre cervell. Vaig dedicar molt de temps a investigar les EPM ( experiències properes a la mort).
Ha col·laborat vostè amb el cardiòleg holandès Pin Van Lommel.
Sí, que des del 1988 s’ha dedicat a documentar casos inqüestionables d’ EPM. El 2001, a The Lancet, va publicar un estudi clínic prospectiu amb 344 pacients en què van participar deu hospitals holandesos.
Sobre vivències d’ EPM?
Sí, pacients que moren clínicament, és a dir, que cor i cervell deixen de funcionar, i malgrat això poden explicar les seves percepcions sensorials com si fossin un ésser complet (les persones cegues veuen com si tinguessin vista, els sords senten…), i poden sentir, recordar i pensar. Però el seu cervell no té rastre d’activitat perquè simplement està mort.
I què expliquen?
Les situacions més comunes descrites són que han pogut veure’s a si mateixos i el que passava en aquell moment en el seu entorn; han revisat tota la seva vida en el passat i també en el futur i han comprès el sentit de la seva existència. Han sentit una pau i un amor incondicional indescriptible.
Malgrat que el seu cervell és mort?
Sí, per tant aquella consciència que continua durant aquest trànsit no es troba al cervell. És una energia, i com a energia no es crea ni es destrueix, es transforma i perdura.
S’esdevé algun canvi en aquestes persones?
La majoria modifiquen la seva escala de valors, perden la por de morir i afronten la vida d’una forma radicalment diferent: comencen a dedicar-se a feines que donen sentit a les seves vides, de servei i ajuda als altres…
Hi ha metges que diuen que aquestes experiències són meres al·lucinacions.
Sí, per la falta d’oxigen que tots patim en aquell moment, però no tots tenim un EPM, no arriba a un 20%. També diuen que són causades per l’excés d’anhídrid carbònic o una epilèpsia del lòbul temporal, però totes són rebatibles.
Com s’ho explica vostè?
El 1990, Stuart Hameroff, psicòleg a la Universitat d’Arizona, i Roger Penrose, físic matemàtic a la d’Oxford, van proposar que els microtúbuls, les unitats més petites del citoesquelet de les cèl·lules, actuen com a canals per a la transferència d’informació quàntica responsable de la consciència.
Som com aparells de ràdio?
Exacte, i quan morim el contingut dels microtúbuls torna a aquella consciència quàntica i si et reanimen es pot recuperar.
M’està dient que en nosaltres hi ha una consciència universal?
Sí, i quan mors aquesta consciència a què se sumen les teves experiències passa a la consciència quàntica, però no es perd la informació.
Es tracta d’una consciència que està contínuament aprenent?
Sí, contínuament, i que està connectada a tot. El món de les subpartícules de les quals tot està fet, estan interconnectats, vostè, jo, els arbres, la taula, tot l’univers… Pot ser una explicació. El que queda clar és que si entenguéssim que no existeix la mort, no tindríem por i viuríem d’una altra manera.
IMA SANCHÍS La Vanguardia “La Contra”
29/09/2018
Bloc de Pere Codina Gironella 