Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que’s vegi l’Infinit
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l’Infinit sense vels,
més enllà de la lluna i dels estels.
La lluna i els estels brillen tant clars
en el blau infinit de la nit santa,
que l’ànima s’encanta
enllà…
Aquesta nit és bé una nit divina:
la Purissima, del cel
va baixant per’quest blau que ella il•lumina,
deixant més resplendors en cada estel.
Per la nit de Desembre ella devalla,
i l’aire s’atempera, i el món calla.
Devalla silenciosa…
Ai, quina nit més blava i més hermosa!
Joan Maragall – 1897
Comentari de text
Aquest poema pertany a l’escriptor Joan Maragall, és un dels principals escriptors del modernisme. El poema és titulat La Nit de la Puríssima i és de l’any 1897. Aquest poema ha estat publicat en el llibre de Visions i Cants de l’any 1900, a la part anomenada Intermezzo.
El tema del poema tracta de la majestuositat de l’univers en el dia que se celebra una festivitat religiosa. En l’argument, el poeta, ens descriu com veu el cel del qual baixa la Imatge de la Mare de Déu.
El poema està estructurat en quatre estrofes: en la primera descriu com és el cel, fent referència a l’Infinit. En la segona hi introdueix els astres com són la lluna i els estels, dels quals els caracteritza amb una brillantor que il•lumina el cel de la nit santa. En la tercera estrofa, l’autor, afirma que la nit serà clara; ja que baixarà la Mare de Déu i il•luminarà el cel, conjuntament amb els estels i la lluna. I finalment, la quarta estrofa ens situa a l’època de l’any, el desembre, i en el moment en el qual es produeix la davallada. Mentre s’observa la baixada es crea una nit molt bonica, donant-li el color blau del qual és caracteritzat el cel.
Pel que fa a la mètrica, el poema té versos d’art menor de 9 i 8 síl•labes, però també utilitza els versos de 10 síl•labes, que corresponen a l’art major. La rima és consonant apariada (aabbbC), on hi predomina l’art menor.
En el poema observem que hi ha determinades figures retòriques. Per exemple hi trobem un epítet “el cel blau”, una personificació “l’ànima s’encanta enllà i el món calla”, un encavalcament “que l’ànima s’encanta enllà…”, un hipèrbaton “i l’aire se tempera i el mon calla” i utilitza l’exclamació final com a mostra de l’emoció que sent el poeta davant la contemplació de l’univers i del cel. Maragall, també, utilitza molts adjectius per remarcar el color blau important del cel i utilitza paraules d’àmbit astronòmic; un exemple en són la Puríssima, la lluna, els estels i l’Infinit.
En conclusió és un poema que ens situa a l’hivern i ens vol al•legar la imatge de la Puríssima, mostrant-se el camí que ha de fer per baixar de l’infinit i arribar als humans. En el seu camí deixa una lluminositat que servirà de far per il•luminar els astres que deixa enrera, situats en el cel blau de l’Infinit.
Bloc de Pere Codina Gironella 