Avui, quasi la meitat del passatge evangèlic consisteix en dades històrico-biogràfiques. No tan sols en la litúrgia eucarística s’ha modificat aquest text històric pel freqüent «en aquell temps». Ha prevalgut dita introducció tan “insignificant” per a l’home contemporani: «L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea (…)» (Lc 3,1). Per què? Per a desmitificar! Déu entrà en la història de la humanitat d’un mode molt “concret”, com també en la història de cada home. Per exemple, en la vida de Joan —fill de Zacaries— que era al desert. El cridà per tal que clamés a la riba del Jordà… (cf. Lc 3,6).
Avui, Déu dirigeix la seva paraula també a mi. Ho fa personalment —com en el cas de Joan Baptista—, o per mitjà dels seus emissaris. El meu riu Jordà pot ser l’Eucaristia dominical, pot ser el tweet del papa Francesc, que ens recorda que «el cristianisme no és el testimoni d’alguna teoria, sinó d’una persona: del Crist Ressuscitat, viu, únic Salvador de tots». Déu ha entrat en la història de la meva vida perquè el Crist no és una teoria. Ell és la pràctica salvadora, la Caritat, la Misericòrdia.
Però, alhora, aquest mateix Déu necessita el nostre pobre esforç: que reomplim les valls de la nostra desconfiança vers el seu Amor; que anivellem les colines de la nostra supèrbia, que impedeixen veure’l i rebre el seu ajut; que adrecem i aplanem els camins torçats que fan del viarany cap el nostre cor un laberint…
Avui és el segon Diumenge d’Advent, un dia que té com objectiu principal que jo pugui trobar Déu en el camí de la meva vida. Ja no solament un Recent Nascut, sinó sobretot el Misericordiosíssim Salvador, per tal de veure el somriure de Déu, quan tot el món veurà la salvació que Déu envia (cf. Lc 3,6). Així és! Ho ensenyava sant Gregori Naciancè: «Res alegra tant a Déu com la conversió i la salvació de l’home».