A l’Evangeli d’avui veiem que «una gran gentada de Galilea» i també «molta altra gent» procedent d’altres indrets (cf. Mc 3,7-8) s’apropen al Senyor. I Ell acull i procura el bé per a tots, sense excepció. Això ho hem de tenir molt present durant l’octavari de pregària per a la unitat dels cristians.
Adonem-nos-en com, al llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics, ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes essencials de l’Església: la unitat.
Però aterrem en la nostra realitat eclesial d’avui. La del nostre bisbat, la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià. Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació d’unitat és motiu de conversió per als allunyats de l’Església? «Que tots siguin u, perquè el món cregui» (Jn 17,21), pregà Jesús al Pare. Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un grup de creients, que congregats per l’Esperit Sant, en l’Església de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac 4,32-34).
Recordem que, com a fruit de l’Eucaristia, alhora que la unió de cadascú amb Jesús, s’ha de manifestar la unitat de l’Assemblea, ja que ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen, exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La nostra conversió és a la unitat trinitària (la qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de comprensió, d’acolliment i de perdó envers el germà.