Jordi Turull…….
Dijous, 31 de gener del 2019
Avui ha estat un dia estrany. Les esperes, els comiats, es fan llargs. Per temes de protocol carcerari fins a darrera hora no et comuniquen a quina hora sortirem demà.
Molts funcionaris, a mesura que els he anat trobant, s’han anat acomiadant. Alguns, emocionats. Igual que els presos d’altres mòduls que he anat trobant al poliesportiu o de camí cap a comunicacions.
Al migdia, després de dinar, hem hagut d’embalar l’ordinador que tenim a la cel·la autoritzat pel Tribunal Suprem (per evitar tenir els 60.000 folis de la causa) i la televisió. El silenci, la fredor, la solitud… es fan amos de la cel·la. Tot el que podem endur-nos a Madrid al trasllat ha de cabre dins de dos «petates talegueros». Impossible! Cal triar i prioritzar. El que no hi cap ja ho vindrà a recollir un dia la família.
M’he guardat trucades per avui per parlar fins a quatre cops amb la Blanca i les meves filles. Sensació de comiat estrany, però de gran fortalesa compartida. Els pares tenen una grip forta i la meva germana està amb ells. Els faig arribar que estic bé, ferm i amb ganes de començar el judici. Al llarg del dia seguim sense saber quin dia comença el judici.
Els presos ens han dedicat unes paraules i uns llargs aplaudiments als «set magnífics»
Al menjador, enmig del sopar, els presos ens han regalat una llibreta a cadascun dels presos plena de dedicatòries molt maques. Ens han dedicat unes paraules i uns llargs aplaudiments als “set magnífics”, com ens han anomenat avui. A Estremera érem “los catalanes”; a Lledoners, “los políticos”. Avui, però, ens han dit “els set magnífics”.
Just després de sopar, abraçades i abraçades amb cadascun dels presos. Alguns de molt emocionats. També tenia un nus a la gola.
A tres quarts de nou en punt, tots set al pati esperant el senyal d’en Joan BonaNit plens d’emoció. Després ens han comunicat que hauríem de sortir de la cel·la a les 5.30 del matí.
Ens acabem d’acomiadar i a les 20.50 ja som a la cel·la. Un pres m’ha fet l’immens favor de deixar-me la seva ràdio perquè la nit no es faci tant llarga a la cel·la.
Escolto les notícies, però no es confirma que el judici comenci el dia 12. Millor! Tindrem una setmana per adaptar-nos a la nova presó i temps per repassar papers per no deixar-nos cap detall dels que desmunten la farsa d’aquestes acusacions.
Al vespre em dutxo i m’afaito. Demà anirem d’esport, amb americana amb l’insígnia de conseller. Que no s’oblidi el perquè som a la presó.
Espero no adormir-me, demà.
Ara a la cel·la tot és silenci. Una sensació molt estranya. No sabem el trasllat com serà. Ganes de veure Montserrat, de veure gent, de veure estelades. Impotència absoluta per no poder abraçar la gent en senyal d’immensa gratitud que tinc.
Però força, molta força. Marxem de Lledoners més ferms, més que quan vam arribar.
Divendres, 1 de febrer del 2019
A les 4.30 ens avisen per megafonia interna de la cel·la.
He dormit prou bé. El repte de poder tancar els «macutos talegueros» amb tot el que podem portar a Madrid està assolit. No ha estat fàcil.
Em miro amb emoció i coratge intern la insígnia de conseller de la solapa de l’americana
Em poso camisa i americana. Em sento estrany. Fa molts dies que no portava ni una cosa ni l’altra. Em miro amb emoció i coratge intern la insígnia de conseller de la solapa de l’americana. Faig temps i escolto la ràdio fins que ens obrin la porta de la cel·la per baixar i anar cap a ingressos per esperar allà que arribin les furgonetes i començar el periple cap a Soto del Real.
A Lledoners plou. Vaja! Suposo que va bé pels pagesos, però pot deslluir la sortida. És fosc i plou. Sort que la boira tard o d’hora acaba escampant.
Malgrat anar a fer el judici injust, no hi anem amb l’ànima dels vençuts. Al contrari. Hi anem amb la força i el coratge que dona haver defensat una causa noble, justa, pacífica, legítima i democràtica, i d’enfrontar-nos a un relat que és una força absoluta. Ara són ells i tothom que ens hauran de sentir.
Sentim ‘El cant dels ocells’ a l’esplanada. Quina emoció, no us fallarem!!!
L’espera fins a sortir de la sala es fa llarga. No sé si durant el trajecte podré escriure. Sentim El cant dels ocells a l’esplanada. Quina emoció, no us fallarem!!! No som violents, som el país de Pau Casals! Fem papers de sortida, recollida del “peculio”, etc.
Anem amb dues furgonetes. El Quim, el Raül, el Josep i jo anem junts. Els Jordis i l’Oriol van a l’altra. Fa fred, a dins la furgoneta. No sé si veurem gaire cosa. Hi ha una petita finestra. És fosc i no es veu bé. Sentim gent cridant “No esteu sols!”. Veiem una fila de llums de cotxes de policia.
El camí a Brians és fosc; no he pogut veure Monistrol. De fet, no hem vist pràcticament res.
Moltes ganes de veure la Carme i la Dolors. Suposo que les veurem i les abraçarem. Passem per Terrassa i Sant Cugat, els pobles del Jordi i del Raül, a qui els venen molts sentiments junts.
A l’arribar a Brians hauré de deixar d’escriure.
Veure el Govern serà un honor. Miraré de fer sortir aquest escrit i compartir-lo.
El Pepe Antich m’ho va suggerir i demanar, i em sento amb ganes de fer arribar aquest relat a tothom com a mostra del meu agraïment.
De Brians a Madrid ja serà una altra història, suposo.
Com trobarem a faltar el «bona nit» del Joan, i tant. I tanta gent i els mitjans de comunicació de Catalunya. Però ara hem de convertir l’enyorança en fermesa i determinació. Ja és de dia, són les 8 h i a l’arribar a Brians ja hem vist gent!
Fins aviat, Catalunya! Sempre al cor!
Jordi Turull
Bloc de Pere Codina Gironella 