Avui, l’Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.
Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,31). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers… Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.
Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d’allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.
«Jesús els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l’inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en Vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.
Una paradoxa. L’escena de l’Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina…): seria trair-nos! S’imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils… i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l’empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!
Bloc de Pere Codina Gironella 