El medievalista Pablo Martín Prieto destaca el factor espiritual de les Croades amb el seu focus a Jerusalem

Por Fundación Tierra Santa –

22 julio, 2019

En temps de Santa Elena es va configurar el fenomen de les peregrinacions a Terra Santa tal com ara el coneixem. Ella va rescatar els Sants Llocs de l’oblit a què es va intentar sotmetre’ls durant les persecucions. Vuit segles després, Europa, ja cristiana, es va mobilitzar per defensar els pelegrins en un esforç col·lectiu que ha estudiat Pablo Martín Prieto, professor d’Història Medieval a la Universitat Complutense de Madrid, en el seu recent llibre sobre Les Croades (Digital Reasons).

-Quan comença a ser rellevant el fenomen de les peregrinacions cristianes a Terra Santa?

-Si bé va haver d’existir un interès per visitar aquests llocs des de les primeres comunitats cristianes, i autors com Orígens (185-254) ens parlen sobre això del desig cristià de “anar després de les petjades de Crist”, no van poder haver estat alguna cosa important durant la difícil època de les persecucions. En canvi, a partir de l’època de l’emperador Constantí (306-337), amb la definitiva legalització del cristianisme, els pelegrinatges començaran a ser significatives, sobretot arran del pas per Jerusalem de Santa Elena, la mare de l’emperador, cristiana.

-Què influència va tenir?

-A ella es deu en gran mesura la definitiva fixació de l’itinerari de les peregrinacions als Sants Llocs. Ella va fer demolir el temple de Venus que havia estat aixecat sobre la muntanya Gòlgota o Calvari precisament per impedir el culte cristià en aquell lloc, però la comunitat cristiana local va conservar sempre clara memòria de la localització dels Sants Llocs, i així, quan per les excavacions de Santa Elena es va redescobrir el Sant Sepulcre, Constantino va poder ordenar edificar-hi una basílica. Coincidint amb aquest moment històric clau, es multipliquen les nostres notícies sobre peregrinacions a Terra Santa en diverses relacions de les mateixes, incloent les mencions que Sant Jeroni (ca. 347-420), qui es va establir a Betlem, fa d’elles en diverses de les seves obres.

-Com va evolucionar en segles posteriors?

-Aquesta primera època d’esplendor de les peregrinacions a Terra Santa es va veure afectada per la gran crisi que acompanya el final de l’Imperi romà a Occident, per la creixent desconnexió comercial entre el Mediterrani oriental i l’occidental, i sobretot, a partir del segle VII, per la irrupció de l’Islam, quan la Mediterrània deixa de ser el mar interior de la civilització occidental per quedar dividit, entre els seus riberes nord i sud.

-No havia alternatives a la croada per protegir els pelegrins?

-La pregunta per la necessitat de la Primera Croada ens porta al terreny espinós del que podríem anomenar “futuribles històrics” o, més correctament, dels futurs contingents: del que va poder ser i no va ser, de les línies hipotètiques de prolongació cap al futur a partir d’un punt de la Història si, arribats a certa bifurcació, en comptes de donar-se una concreta concatenació d’esdeveniments, s’hagués prosseguit per algun camí alternatiu. És tal la quantitat de variables i de factors entreteixits en cada moment i en cada detall del temps històric, que sobre qüestions com aquesta mai arribarem claredat.

-I més a gairebé un mil·lenni de distància …

-Sent humanament impossible conèixer què hauria passat si les coses haguessin estat d’una altra manera, no ens cap especular amb “alternatives”, però podem constatar, això sí, una cosa fonamental: que vivien en aquella època i tenien la capacitat i la responsabilitat de decidir en consciència, disposant probablement de més informació sobre els fets del seu temps que nosaltres a través de fonts històriques sempre en alguna mesura incompletes, van arribar a la conclusió que s’havia obrar d’aquesta manera. I això, és important recordar-ho, dins de les coordenades d’un pensament cristià sobre la licitud fortament condicionada de la guerra que consistentment exigia, per considerar-la justa, que fos d’últim recurs, inevitable. Es tracta d’un element clau que cal tenir en compte per aproximar-nos a aquesta difícil qüestió.

-Els beneficis i indulgències que li van ser concedits pels Papes ¿caracteritzen les Croades com una empresa espiritual?

-En diversos sentits es pot dir que les croades tenen una dimensió espiritual. En el meu llibre s’explica breument l’origen i la funció de les indulgències, dins de l’evolució del sagrament de la reconciliació. Des d’antic, els pelegrinatges empreses per causa de pietat, com la visita de llocs destacats de culte i altres obres meritòries, es prescrivien pels confessors als fidels com a penitència, amb caràcter medicinal per a l’ànima, i es podria dir que educatiu (o d’edificació espiritual), i quan les creuades es posen en marxa, ja que són un tipus especial de pelegrinatges, comparteixen els beneficis espirituals d’aquestes per als participants. Es podria així dir que les croades tenen, com peregrinacions que també són, un caràcter penitencial i en funció del mateix l’Església les integrarà en el quadre general de les seves indulgències.

-Què altres motivacions impularon aquest fenomen?

-Descendiendo a qüestions de detall, es pot entrar a estudiar el pes del que podríem anomenar factors individuals en l’ànim dels que realitzen el vot i emprenen el viatge: no hi ha dubte que al costat d’aquesta vessant espiritual també van actuar motius d’un altre ordre, materials i mundans, relacionats amb desitjos d’aventura, de poder, de riquesa i influència, en molts participants. Delimitar una vegada i una vessant, fins i tot psicològicament, és una cosa molt delicat i difícil, requereix una finor gairebé quirúrgica i plenament individual, referida a cada cas, a cada participant, i des d’un punt de vista històric aquesta anàlisi, ja que exigiria entrar a conèixer fets de consciència, tresor de la personalitat de cadascú, només és possible molt parcial i aproximativamente, a partir de les expressions disponibles, en textos escrits que ens han arribat, de les possibles motivacions (confesses) dels que en cada moment van decidir formar part com a protagonistes del fenomen creuat. En qualsevol cas, com a criteri general, estimo prudent reconèixer que el pes de les consideracions d’ordre espiritual era en l’època de les croades molt superior al que la mentalitat corrent o més difosa els concedeix avui en l’explicació del comportament humà, individual i social .

-Per què s’incorre en aquesta falta de perspectiva?

-Si alguns corrents de pensament historiogràfic contemporani tendeixen avui a prevaler per a l’explicació de fenòmens com les croades factors materials i mundans sobre els espirituals, això constitueix al meu entendre un defecte de comprensió de la mentalitat de l’època, una mena de un anacronisme metodològic , ja que en aquell temps sens dubte els factors espirituals tenien més presència en l’actuació de les gents del que avui són capaços de reconèixer tals historiadors.

-Què impacte va tenir la crida del Papa a Clermont, en 1095?

-Segons les fonts de l’època, el ressò de repercussió que va tenir aquell famós discurs del Papa Urbà II a Clermont va ser amplíssim en el seu abast i immediatesa. Molt eficaçment, va posar en vibració acords latents però molt presents en la sensibilitat de la seva època, i així va trobar una resposta espontània entusiasta que traspassava barreres d’origen geogràfic i social.

-Per què parla vostè d’una “Creuada dels pobres”?

-La Església va haver d’emprar-se a fons en tractar de controlar, canalitzar i organitzar aquesta onada d’entusiasme, insistint per exemple en l’exclusió d’aquells col·lectius que, per diferents raons, no podrien considerar-se com a combatents (els religiosos, per exemple). Però la reacció popular va superar tota previsió o tota capacitat de l’Església per dominar-la eficaçment, i així hi va haver veritables masses de camperols i gents d’humil condició que, sota l’impacte de predicadors espontanis (molts d’ells visionaris al marge de tota disciplina eclesiàstica), desbordant i en bona mesura actuant al marge dels preparatius de la croada “oficial”, es van fer al camí abans, van arribar abans a l’Orient i allà, per diferents motius de desorganització i indisciplina, van fracassar en el seu intent. A aquests episodis s’al·ludeix quan es parla de la “croada dels pobres”, dels contingents que van seguir al predicador Pere l’Ermità i altres. Però no hi ha dubte que, en tot moment, les croades van tenir un seguiment per gents de molt diversa extracció, i així per molts motius es pot considerar que es tracta d’un fenomen “paneuropeu” per la seva extensió, passant per sobre de barreres geogràfiques , ètnic-lingüístiques, o de classe social.

-Què impacte van exercir els Estats creuats sobre la població local?

-Econòmicament (i fins i tot socialment, en bastants aspectes de vida quotidiana), els llatins a Terra Santa es van adaptar a les possibilitats i tradicions del país, de manera que es pot observar un important element de continuïtat. Especialment en certes àrees rurals sota control polític dels Estats creuats es va donar una gran continuïtat de poblament. Ja en 1110, per exemple, els musulmans de Sidó van acordar mitjançant capitulació amb els nous governants cristians seguir habitant i conreant les seves terres com abans; Tancredo d’Antioquia es va preocupar de fer tornar a les dones evacuades a Alep durant la conquesta, amb la finalitat de conservar la població rural musulmana i la prosperitat de les seves terres.

-Com va ser la relació amb els musulmans?

-Generalizadamente, els cultivadors musulmans pagaven als senyors creuats sobre la base de l’Jarach, tradicional impost musulmà sobre la terra. Hi va haver també granges, finques, assentaments cristians al camp, naturalment: “viles noves”, i una prosperitat d’agricultura mediterrània que fins i tot deixava un lloc a un cultius especials especulatius, com el sucre i el cotó. Per la resta, en les èpoques de pau entre cristians i musulmans, va florir el comerç i són abundants els testimonis de convivència i ajuda mútua en diferents aspectes.

-Pot posar algun exemple?

-Ibn Jubayr, descrivint els Estats creuats, que va recórrer en 1184, en vigílies de Hattin, va afirmar que molts musulmans preferien el tracte que rebien dels llatins, el que venia a ser sobretot un retret a la insolidaritat entre musulmans, però també una afirmació interessant sobre la posició de relatives tranquil·litat i prosperitat de la població musulmana sota govern cristià. En canvi, als que sens dubte va afectar molt especialment l’ocupació llatina va ser als elements culturals, religiosos i polítics dominants: la classe dirigent musulmana anterior, desplaçada per complet arran de les croades en els territoris sota control cristià.

-Per què sorgeixen les ordres militars?

-Els reis no van estar presents en la Primera Croada, indubtablement la que més èxit va tenir des de tot punt de vista, arran de la qual es va produir la conquesta i formació del Ultramar llatí. Precisament perquè les croades no van ser concebudes com una empresa colonitzadora, de conquesta i expansió territorial, la majoria dels que van prendre la creu per participar-hi van emprendre el retorn un cop complert el seu vot. I per això van ser de seguida necessaris reforços, en un degoteig constant, per mantenir i conservar el bestiar. Aquí entren en joc les ordres militars, com la del Temple: neixen per protegir la seguretat dels pelegrins i també per ajudar a defensar els Estats creuats, i per això es pot dir que la seva creació va venir a omplir un buit. Que només ho fessin parcialment, i que d’ara endavant hi hagués una crònica escassetat d’efectius llatins aptes per a la defensa, explica molt de l’evolució posterior dels esdeveniments: la necessitat de successives expedicions, i últimament la pèrdua mateixa dels territoris llatins a Terra Santa.

-¿Estaban ‘sentenciats’ aquests territoris després de la pèrdua de Jerusalem?

-Jerusalem va ser sempre el centre de tot aquest fenomen històric: el destí principal de les peregrinacions a Terra Santa, el motiu concret desencadenant de la Primera Croada, la capital de l’Ultramar llatí. Però fins i tot després de la seva pèrdua a mans de Saladí en 1187, es perllonga la sort dels Estats creuats de Terra Santa, amb un anomenat “segon regne de Jerusalem” que té la seva capital a Acre i que encara va gaudir d’alternatives i possibilitats molt reals per seva perdurabilitat.

-Però no es va aconseguir …

-Hi ha autors, com Malcolm Barber, que dibuixen la imatge d’uns Estats creuats econòmicament viables i defensables amb una mica d’ajuda exterior, amb unes possibilitats de supervivència majors a les que comunament se’ls reconeix. Es podria plantejar si no passa que de vegades, jugant amb avantatge al projectar el nostre coneixement històric del seu pròxim final, associem una visió anacrònica de precarietat i de caràcter “residual” a la realitat d’aquells Estats creuats que -novament topem amb la qüestió de els futurs contingents- en altres circumstàncies potser haurien pogut perdurar molt més temps. Hi ha, en tot cas, que estudiar factors com l’evolució de la situació interna de l’Ultramar llatí, en funció dels seus enemics i en funció del context històric general a mesura que altres escenaris, altres preocupacions i altres projectes s’anteposen a Occident a l’empresa de les croades. Una aliança sòlida i perdurable entre la Cristiandat i els mongols hauria estat determinant? Són qüestions fascinants que requereixen un estudi detingut i no admeten una resposta fàcil.

-¿Hem els cristians avergonyir-nos de les Croades?

-¿Hauria avergonyir algú d’alguna cosa en el que no ha tingut ni ha pogut tenir intervenció o cap responsabilitat, ja que va ser fet per altres, en una època anterior de la Història? Les creuades, com qualsevol altre fet de la Història, van ser producte del seu temps, d’una constel·lació de causes i factors irrepetible, i d’una mentalitat que en molts aspectes ja no és la nostra. És humà sentir admiració, identificació i respecte per tot el que trobem en elles de pur, desinteressat i heroic; també, consternació i repugnància davant els episodis de crueltat i egoisme que

indubtablement van portar amb si. Però tractant-se d’un fenomen històric, el fonamental és procurar informar-se seriosa i imparcialment sobre el que podem conèixer del mateix, no tant amb el propòsit de jutjar, com sobretot de comprendre.

Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Aquest Bloc, vol ser útil per a la reflexió, i aprofundir, mitjatzant els seus escrirts,comentaris,i vivències per a posar-nos al dia. Convido a llegir-los.
I trobareu un conjunt d’escrits que he anant recopilant i que ens poden ajudar en la formació permanent. 
Pere Codina Gironella,nes autor de quatre llibres, “1er,2,i 3er,de Religió “Editorial Vicens Vives, una guia de Terra Santa. “Vivències de un Gironí a Terra Santa” i dos llibre de “Protocol en l’Administracio Publica “ i “Protocol Empreserial”.
Pere Codina i Gironella, esta llicenciat amb Ciències de l’Informacio,Relacions Públiques, i Màster en Protocol Institucional iEmpreserial. Fou un dels responsables en el Protocol del JJOO de Barcelona 92. Ostenta el DEI per exercir de professor de religió en l’escola Bell-lloc del Pla de Girona,
i el perquè d’aquest bloc i els seus escrits …….. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes per rials de Sinera ! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Salvador Espriu

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s