La vida és bella: Una pel·lícula que ens ensenya a superar l’adversitat

La autotranscendència era un aspecte clau per desenvolupar aquest sentit de la vida. «Ser home implica dirigir-se cap alguna cosa o algú diferent d’un mateix, bé sigui realitzar un valor, assolir un sentit o trobar a un altre ésser humà. Quan més s’oblida un de si mateix -al lliurar-se a una causa o una persona estimada-, més humà es torna i més perfecciona les seves capacitats «, va escriure Frankl.
Aquest és precisament un dels valors que s’aprecia en la pel·lícula. El protagonista no es dóna per vençut perquè té alguna cosa pel que lluitar més enllà de si mateix, el seu fill, i això s’aferra per poder seguir endavant i créixer davant l’adversitat.
La vida és bella és una d’aquelles pel·lícules que deixen empremta. Impossible veure-la sense pujar a la muntanya russa emocional que experimenten els seus propis protagonistes. Dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni el 1997, va guanyar més de 50 premis internacionals, entre ells tres premis Oscar, el Gran Premi de Festival de Cannes, el César a la millor pel·lícula estrangera i el Goya a la millor pel·lícula europea.
La fantasia que va mantenir viva la il·lusió d’un nen.
La primera meitat de la pel·lícula mostra el canvi polític que s’està produint a Itàlia, amb l’ascensió de el feixisme. La resta de l’film trasllada l’escenari a un camp de concentració, on l’actor principal, Guido i el seu fill petit, Giosuè, són deportats.
Tot i que les condicions són terribles, Guido se les enginya per fer creure al seu fill que la situació que estan vivint és un joc en el qual han de guanyar punts. Li explica que tots els presoners participen en el joc, però només el primer que guanyi mil punts aconseguirà un tanc de veritat. Les regles són clares: si plora, demana menjar o vol veure la seva mare, perdrà punts, però amagar-se dels guàrdies de camp li farà guanyar punts extra. Cada vegada que desapareix un nen de camp, Guido amaga la crua veritat explicant-li que s’ha amagat per guanyar punts en el joc.
Al llarg de l’film, el pare recorre a aquesta fantasia per explicar tots els maltractaments, humiliacions i horrors dels quals el nen és testimoni, en un intent per preservar la innocència i la il·lusió infantil en aquell infern. Tot i estar envoltats de tristesa i mort, Giosuè acaba creient la història del seu pare i així la seva estada al camp és una mica més suportable.
El sentit de la vida quan tot sembla perdre el sentit
La vida és bella és una pel·lícula difícil d’encasellar. L’humor de Guido i la seva lluita per mantenir la il·lusió del seu fill fins i tot arrenca algun somriure als espectadors, encara que es tracti d’un somriure agredolç. Per això es converteix en una oda a la perseverança, la il·lusió i la superació de les adversitats. Ens mostra que fins i tot en els pitjors moments, quan sembla que tot està perdut, si tenim alguna cosa pel que lluitar, podem mantenir una actitud més positiva.
De fet, la pel·lícula ens condueix inevitablement a la teoria de el sentit de la vida de Viktor Frankl, un psiquiatre austríac que també va estar presoner en els camps de concentració i va poder analitzar de prop el procés de transformació psicològica que patien els deportats.
Segons Frankl, al camp de concentració, els presoners que tenien més probabilitats de sobreviure eren aquells que podien trobar un sentit a la vida i seguir conservant la seva dignitat humana. Va escriure: «l’home pot conservar un vestigi de la llibertat espiritual, d’independència mental, fins i tot en les més terribles circumstàncies de tensió psíquica i física».
Interpreto doncs que Frankl estava convençut que molts dels que van aconseguir sobreviure en els camps de concentració nazis es van aferrar a l’esperança, ja fos de tornar a veure un ésser estimat, a la il·lusió que tenien una missió per complir oa una tasca que només ells podien realitzar quan sortissin d’allà. La clau de la supervivència era assumir aquell patiment com un repte a superar. Qui perdia el sentit de la vida sentenciava el seu futur.
Bloc de Pere Codina Gironella 