ESCRIT DEL BLOCDivendres 26 de Febrer 2021

JA COMENÇO A FERMA VELL

Avui faig 78 anys, ja començo a fer-me vell. Vull encetar aquest escrit i també aquest nou dia, donant gracies a Déu, per aquests anys viscuts, Ell ha esta la meva força i el meu camí i continuaré confiant plenament amb el seu guiatge.
Al arribar a aquesta edat te n’adones del camí recorregut i essent sincer amb mi mateix reconec no haver estat fidel als meus principis, crec que demanar perdó es un pas que faig de cap i de cor.
Per mi envellir és com escalar una gran muntanya; mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena.
Avui als meus 78 anys mai m’he vis ni m’he sentit un home de la tercera edad.
He recomençat  la vida i no he cercat que el que vaig ser m’impedeixi ser el que soc o el que seré.

Per mi quant es pasa dels 70 comença quan el record és més fort que l’esperança.

El temps marca etapes de la vida, quant era jove aprenia, ara en la meva edad entenc.
He viscut afortunadament la vellesa dels meus pares, 92 anys el pare i 100 anys la mare, els dos amb una ment clara i el seu exemple per la seva edat m’ha fet veure que la maduresa de l’home és haver recobrat la serenitat amb què jugàvem quan érem nens.
Poder arribar  a l’edat i estat físic i mental com ells seria per mi una bella ancianitat i seria ordinàriament la recompensa d’una bella vida.

He buscat el significat de ser un home vell, amb cites i definicions de homes que han fet història.
Tampoc vull enganyar-me a la meva edat soc un home vell i per tant no puc fer el que feia quan era jove; però ara el que faig intento que sigui millor.
Quan em diuen que sóc massa gran per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.
Crec i així ho sento que s’és vell quan es té més alegria pel passat que pel futur i jo la tinc.

Certament que molts cops l’edat em fa desconfiar de la joventut perquè jo també he estat jove.
Envellir no és res; el terrible és seguir sentint-se jove.
S’arriba a vell molt sobtadament.
Vull dir que encara que sembli que el procés passi gradualment, no és així: un bon dia t’adones de cop i volta, que ets vell, i sense pal·liatius.
En canvi, el que sí passa gradualment és la decadència física i mental que t’afecta, un cop t’has adonat que ja as arribat una edad molt avançada.
Existeixen tones i tones de frases, enunciats i proverbis dedicats a reivindicar la saviesa, la serenitat i la bondat que comporta la vellesa, fruit de l’experiència viscuda, però crec sincerament que són frases i escrits de vells que necessiten justificar positivament el fet de ser-ho.
Cal acceptar-ho, és clar, però ser de la tercers edad no és una autèntica merda.
Recordo que en temps dels meus avis paterns i materns, quan les persones morien als 60 o 70 anys, els pocs que aconseguien arribar a ancians eren una excepció gairebé miraculosa i per això eren venerats com una font de saviesa lligada a una certa superioritat moral que certificava la seva pròpia maduresa.
Avui dia, en un món demogràficament envellit en el qual s’assenta una cultura que idolatra tant la bellesa i la joventut com amaga la lletjor i la vellesa, no es desitja ser pertorbat per res que pugui recordar la nostra data de caducitat.

El cost social d’aquest desig és un
progressiu descuit d’una franja d’edat en una societat que, a major quantitat de vells, menys sap què fer amb ells.

No és per casualitat que els eufemismes per referir-se als vells, es multipliquin constantment: avis, sèniors, adults, majors, tercera edat i fins a quarta edat… en un intent de cobrir amb un mantell de respectabilitat als qui el rebuig cultural fa dels vells, un dels grups més discriminats.
Aquesta exclusió és la raó per la qual totes les reflexions que es fan al voltant del envelliment, dins la nostra cultura mediàtica, acostumin a ser marginals, reflectint l’altra cara d’allò que em  resisteixo  a acceptar.
Així ho veig i així ho sento.
L’envelliment no és una condició “normal” pels que la patim, doncs vivim sota la creença que només els altres envelleixen.
Aquesta autoexclusió narcisista és tan fràgil com detectable: amb una mirada  al mirall n’hi ha prou perquè el reflex ens torni una imatge inqüestionable del nostre aspecte.
És cert que, en la meva consciència, em sento encara jove, però la imatge retratada poc o gens té a veure amb la reflectida en aquells dies més benèvols del passat, com si aquest ritual de cada dia em revelés, amb crueltat, certa incoherència entre el jo jove que m’acompanya dins meu des de sempre i aquest altre jo que contemplo, consternat, al mirall.
Un rostre que, amb el temps, s’ha tornat una mica estrany.
Aquest enfrontament entre qui crec ser i el que sóc, m’ha portat a acceptar amb humilitat que aquest procés biològic és un mal incurable i en alguns cops sobretot dolorós.
Durant les primeres etapes del cicle vital, el cos ens acompanya com un aliat silenciós, responent pràcticament a tot allò que li demanem.
A l’envellir, l’aliat es transforma en enemic, traint-nos inclemenment, amb xacres i limitacions, com si es tractés d’un paràsit que ens ha anat corcant mica en mica.
Com més sents que les cames no et responen, que la digestió s’ha tornat una molèstia, que la vista se’t ennuvola, que no sents la tele, com més sents el cos, més estrany se sent aquell que vaig ser, encara que sigui jo mateix.
I quan reconeixes que ets captiu del teu propi cos, aventurar-te a sortir del que és normal, alterar la rutina, canviar, viatjar o explorar territoris inexplorats suposa el risc d’enfrontar-se a adversaris amb els quals ja no et sents capaç de mesurar les forces.
I aquestes fronteres no són només espaials.

Amb l’avenir cancel·lat, és irrellevant aquella pregunta pueril de ”Què seràs quan siguis gran?”.
Perquè el succedani és “Què vas fer de la teva vida?, com si la vida, sinònim de canvi i de futur, s’hagués petrificat en un passat cap al qual no hi ha ni retorn ni oportunitat de reparació.
És inútil, quan comença a despuntar la vellesa, intentar sostenir encara aquell jo social (tot i saber que el jo biològic ja no respon) i viure com a imatge reflectida -interioritzada- de la mirada dels altres.

Desterrats del propi temps, a diferència dels que ens segueixen, els que envellim no només envellim per la mirada dels joves, també envellim per a molts dels nostres coetanis, aquells que corren darrere els joves i els ideals de la joventut, en l’anhel inútil que, com per osmosi, la força i rebel·lia juvenils els seran transmeses, enyorant aquesta edat presumptament daurada (i oblidant que en realitat, la joventut és també un període crític de la vida, ple de temors i conflictes).
Els vells i jubilats, en principi, disposem de més temps i un dels exercicis més comuns és pensar, o millor dit, rumiar.

En la seva forma reflexiva, l’envelliment sol propiciar el rumiar constant del que ha estat passat, el tornar una i altra vegada al que es va fer o no es va fer, o al que es va poder haver fet i no es va fer.

És cert que el viscut persisteix, insistent i inquietantment, sota la forma del record. I és més cert encara que el passat com a tal, per la seva mateixa vaporositat (el que va ser), ja no es pot modificar.
Amb la mirada interior, els vells ens preguntem sobre el que hauria estat si el passat hagués estat diferent.

Penso que si no hagués fet tal o qual cosa, no hauria després passat allò altre, o tal fet desgraciat si el desencadenant inicial s’hagués evitat.

Com un martell, aquests records et colpegen una i altra vegada.
Què fer, doncs, amb tota l’experiència acumulada, amb aquestes vivències que han generat seqüeles com ara el ressentiment, el remordiment o el penediment?

Què fer tota vegada que es desitjaria canviar l’esdevingut en el no esdevingut, i transformar en esdeveniment allò que mai va esdevenir?
En general, les nostres emocions negatives procedeixen de la creença errònia que una única causa és la responsable de tot el que ens esdevé.

Separant aquesta baula de la cadena de causes i efectes a la qual pertany, suposem que si aquest esdeveniment hagués estat diferent, les conseqüències doloroses podrien no haver-se seguit.

Llavors ens sembla que tot podia haver estat diferent. I això, creieu-me, resulta un mal rotllo per la ja precària salut mental al arribar en aquesta edat i no només nosaltres els vells.
També els joves i aquells que no ho són tant veuen la vellesa com un mal que només el pateixen els altres, tot i que els vells som l’única minoria de la qual esperen tots formar part, ja que l’alternativa és, òbviament, pitjor: morir abans.

Cal que els fills vegin morir els pares i mai que els pares vegin morir el fills.
Crec, i sincerament ho dic, que un cop arribat a vells, no cal aferrar-se obsessivament a la vida, desitjant complir com a mínim, l’edat dels meus pares.
Mentre la deterioració física i mental no sigui greu i puguis prescindir dels demés, pots anar campant i elucubrant com estic fent ara, perquè són dos dies..
A fi de comptes, la vellesa espanta perquè prenuncia el fi de la meva i la de tota existència humana.

No obstant això, vivim plens d’incerteses. I una d’elles, com diu el proverbi, “Ningú és massa jove com per no morir demà ni massa vell com per no viure un dia més”.
Acabo amb unes paraules que em deia un amic i mestre, home intel·ligent i gran metge Narcís Bardalet.

“Quan naixem, ens posen bolquers, no tenim dents i ens donen farinetes, doncs quant s’arriba a vell també ens passa el mateix, ens cauen les dents, per precaució ens posen bolquers i mengem farinetes” es el viu retrat de quan naixem.

Arribar a aquestes conclusions no es fàcil. Saber d’on vens i cap on vas és interessant.

Però tot és més fàcil si la gent que t’acompanya en el camí, t’entén i et respecta, et deixa créixer i equivocar-te, et dóna suport, he gaudit d’una família que ho han fet sempre, he tingut molta sort,moltes gràcies a tots !!!

Pere Codina i Gironella

lavidaenunbloc.com

Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Aquest Bloc, vol ser útil per a la reflexió, i aprofundir, mitjatzant els seus escrirts,comentaris,i vivències per a posar-nos al dia. Convido a llegir-los.
I trobareu un conjunt d’escrits que he anant recopilant i que ens poden ajudar en la formació permanent. 
Pere Codina Gironella,nes autor de quatre llibres, “1er,2,i 3er,de Religió “Editorial Vicens Vives, una guia de Terra Santa. “Vivències de un Gironí a Terra Santa” i dos llibre de “Protocol en l’Administracio Publica “ i “Protocol Empreserial”.
Pere Codina i Gironella, esta llicenciat amb Ciències de l’Informacio,Relacions Públiques, i Màster en Protocol Institucional iEmpreserial. Fou un dels responsables en el Protocol del JJOO de Barcelona 92. Ostenta el DEI per exercir de professor de religió en l’escola Bell-lloc del Pla de Girona,
i el perquè d’aquest bloc i els seus escrits …….. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes per rials de Sinera ! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Salvador Espriu

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s