Paraula de Déu
Mateu 6, 7-15
Jesús va dir als seus deixebles:
Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
Vosaltres, pregueu així:
Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia;
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;
no permetis que caiguem en la temptació,
i allibera’ns del mal.
Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• L’ésser humà és una criatura lenta en la seva maduració. Tot necessita el seu aprenentatge, també la pregària. Jo mateixa he trigat molt i sento que tot just començo.
• La transmissió de la fe, a cadascú ens arriba de forma diferent, l’acollim de forma diferent i de petits ens ensenyen una forma de pregar que assumim com si fos l’única manera.
• Fins que la fe adulta es comença a configurar i ens anem acomiadant de les bastides que ens han ajudat a créixer. I la relació amb Déu esdevé això: relació. Relació personal.
• La intimitat, cada vegada necessita menys paraules. Jesús ens ho posa fàcil, amb una pregària senzilla i completa.
• Amb poc, s’expressa molt. La resta, que és el tot, queda en la intimitat que existeix entre dos que s’estimen i, per això, s’entenen.
