Paraula de Déu
Marc 5,21-43
Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
–La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent:
–Qui m’ha tocat la roba?
Els seus deixebles li contestaren:
–¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat?
Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué:
–Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
–La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre?
Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
–No tinguis por; tingues només fe.
I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu:
–Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu:
— Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t.»
A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• POTSER CREIEM EN JESÚS… PERÒ AMB LÍMITS!
• Una gentada en arribar Jesús a l’altra riba del Llac! Som molts els qui el cerquem i l’estimem. I de sobte, un pare desfet per la malaltia mortal de la seva nena de dotze anys. Jesús es posa en camí. Masegaments…, i enmig d’ells una dona definitivament desfeta per també dotze anys de tragèdia. Darrera seu una llarga experiència de fracàs mèdic, d’exclusió social, i l’experiència diària que la vida (=la sang) se li escola irreversible.
• I mentrestant arriben emissaris de casa de la nena: ja és morta! No val la pena molestar el Mestre.
• Quins són els límits de la meva fe i confiança? Molts creiem que l’alliberament de Jesús no pot traspassar tots els límits…! Jesús provoca en el pare (i en mi, lector de l’Evangeli…!) la fe que el Regne és més fort que qualsevol mena de mort. El «món de la mort», dels plors, els planys… es burlen de la pretensió de qui continua anunciant que el Regne arriba…!
• Avui Senyor es tracta de descobrir la nostra poca fe en tu, i de quedar profundament admirats de la proximitat del Regne.
