La llegenda de Carlemany
Si m’ho preguntes, el meu relat favorit sobre l’amor ho va fer Italo Calvino, en forma d’una petita llegenda i referit a el gran guerrer de tots els temps. Diu així:
“L’emperador Carlemany es va enamorar, sent ja vell, d’una noia alemanya. Els nobles de la cort estaven molt preocupats perquè el sobirà, posseït d’ardor amorós i oblidat de la dignitat reial, descuidava els assumptes de l’Imperi.
Quan la noia va morir sobtadament, els dignataris van respirar alleujats, però per poc temps, perquè l’amor de Carlemany no havia mort amb ella. L’Emperador, que havia fet portar a la seva estança el cadàver embalsamat, no volia separar-se d’ell. L’arquebisbe Turpín, espantat d’aquesta macabra passió, va sospitar un encantament i va voler examinar el cadàver.
Amagat sota la llengua morta va trobar un anell amb una pedra preciosa. Així que l’anell va estar en mans de Turpín, Carlemany es va afanyar a donar sepultura a el cadàver i va bolcar el seu amor en la persona del arquebisbe. Per escapar de la compromesa situació, Turpín va llançar l’anell a l’estany de Constança. Carlemany es va enamorar de llac Constança i no va voler allunyar-se mai més de les seves ribes “.
Parella al costat de arbre en forma de cor
És evident la intenció de Calvino de donar-li una nova lectura als ardors de l’amor. Ni tan sols li posa nom a l’afortunada damisel·la que va ser inicialment objecte de semblant passió. “Una noia alemanya”, diu tot just. Després es perd pels laberints de l’absurd: 1 celebèrrim guerrer que venera un cadàver i ho fa embalsamar.
Ens suggereix que l’amor no respon a les exigències pràctiques de la raó? ¿Que desatén els límits del seny i es comporta com l’entrada ineluctable en el món de l’irracional? De l’inconscient, potser?
Finalment, ens lliura la major revelació: l’amor s’inscriu en l’ordre del que màgic. I té més a veure amb nosaltres mateixos i amb els nostres dimonis interns, que amb l’objecte cap al qual dirigim el sentiment.
Pere Codina i Gironella
