La veritat és que els vells solen a ser molt alegres i simpàtics
Si fos possible una mena de metamorfosis d’anar i tornar, voldria esdevenir així de cop i sobte ser vell. La veritat és que els vells solen a ser molt alegres i simpàtics i d’alguna manera m’agrada estar una estona amb ells, parlo de quant vaig a veure la meva mare a la residencia on ella i viu.
En vida de la meva mare,tenia norantè nou anys i jo estàvem mirant la televisió, i en aquells morents, entrevistaven a una persona gran. Vaig admirar la saviesa acumulada, la serenor que li permetia contar les coses dures, el judici comprensiu de la història i dels qui la teixeixen i, com de la majoria de gent gran, m’impressionà la veritat dita amb totes les lleters i sense aspro.
Hom s’adona, en contemplar una persona d’edat avançada, mes o menys com la meva mare, que la forja de la personalitat arrodonida és un llarg procés. I que s’obté si la personalitat arrodonida és un llarg procés. I que s’obté, si la manca de salut no ho espatlla, quan el mateix cos ha sofert un considerable desgast, la vida arriba al seu terme, les vanitats han minvat necessàriament i un ja no té res a perdre en el gran teatre del món. Un vell potser enormement lliure, intensament pacificador, vertader sense crueltat ni enfadament. Quina Sort !
Ës clar que hom no pot esdevenir vell de cop.
Es< una fita que el pas del temps ens procurarà inexorablement. Però sí que podem caminar ver la maduresa amb la paciència de saber que s’adquireix lentament i que és patrimoni dels anys atorgar-la amb una certa qualitat.
Cal, doncs, posar els mitjans per a seu vertader sense enfadar-se, esdevenir lliures sense crispacions, tenir menys respecte humà connectat amb el propi futur, ser pacient en l’adversitat, mantenir la tranquil·litat espiritual en les dificultats i no treure ressentiment ni de les males passades. Sí, es tracta de créixer en totes les virtuts que acompanyen la fe, l’esperança i la caritat.
