Paraula de Déu
Mateu 20,1-16
Jesús va explicar als seus deixebles aquesta paràbola:
Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina i els digué:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué:
—Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
Ells li responen:
—És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya.
Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat:
—Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, murmuraven contra el propietari i deien:
—Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
L’amo va respondre a un d’aquests:
—Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que veus amb mals ulls que jo sigui generós?
Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• La coneguda paràbola dels “treballadors de la vinya” bé podria anomenar-se també la del “propietari bo”, ja que, en definitiva, amb ella Jesús vol donar-nos a conèixer la seva experiència personal d’un Déu que, per sobre de tot, és bo. Per això Jesús recorre a experiències vitals mil vegades vistes o compartides a Natzaret, on va passar bastants anys exercint la feina d’artesà i constructor (així, i no per “fuster”, ha de traduir la paraula “teknon” de Mc 6,3), i on va veure la plaça de la vila plena de treballadors i jornalers esperant algú que els contractés per a un treball eventual. La precarietat laboral no és cosa d’ara! Ve de lluny.
• Com que aquell bon propietari o contractista és Déu -ens ve a dir Jesús-, ve a buscar la nostra col·laboració. Ens necessita per al treball, però no ens proposa per a això una relació comercial-mercantil, d’equivalència, de tantes hores treballades tant sou rebut. Així funcionem els humans, que no som tan bons ni tan sobreabundants, però no Déu. La nostra relació amb Déu no pot ser “negociadora”; només pot ser gratuïta. És la relació pròpia dels amics, els esposos o els amants.
• Per Déu tots som iguals i especials alhora. Cada un té les seves qualitats personals, els seus límits i capacitats, les seves potencialitats i possibilitats. Uns podran començar a treballar a l’hora primera i altres no. Però això no importa per Déu; tots vam rebre de les seves mans el mateix amor; tots som igualment estimats. Per això faríem bé de no mirar els altres com a competidors, ni en voler comparar-nos amb ells, tal com fan els primers treballadors de la paràbola. El que interessa és que entre tots puguem collir i que cadascú posi el seu granet de sorra. Davant de Déu no té sentit “competir”; el que val és “compartir”. Per això Ell ens estima a tots per igual i a cada un en particular.
