Paraula de Déu
Mateu 25,1-13
Jesús va explicar als seus deixebles aquesta paràbola:
»Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l’espòs. N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
»Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam:
»–L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l!
»Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades:
»–Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.
»Les assenyades respongueren:
»–Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.
»Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
»Finalment arribaren també les altres noies i deien:
»–Senyor, Senyor, obre’ns!
»Però ell va respondre:
»–Us asseguro que no us conec.
»Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• “Saviesa”
• Una vegada més ens trobem davant d’una de les paràboles de Mateu més difícils d’encaixar en el nostre paradigma de sensacions. Les noies assenyades i les no assenyades, les previsores i les irresponsables. Però amb un punt que avui dia se’ns fa difícil de pair: per què no donen del seu oli a les que han vingut una mica a la lleugera? Potser son assenyades, però egoistes i dures de sensibilitat. I això sempre és font d’escàndol i de ruptures internes en la comprensió global de la paràbola.
• Ben segur que la paràbola respon als costums d’aquell temps. Però sense sentir-se esclau de les tradicions, amb una forta càrrega nova. No deixa de ser un pèl estrany que el nuvi arribi tan tard i de nit. Però anem més enllà de l’anècdota. Mateu vol insistir en el fet que Jesús, el nuvi que arriba a l’hora menys pensada, ha de ser esperat, desitjat, responsablement previst. Les llànties i l’oli són precisament el cabal que portem a les mans, el símbol de la nostra saviesa, el sentit responsable de la vida, d’anar conscientment preparat, amb una actitud de cada persona, cada noia, que ningú pot assumir per una altra. Ningú pot creure, esperar i estimar per un altre. Sóc jo qui prenc la decisió de dir sí o no. És cert que els altres m’han ajudat al llarg de la vida a educar-me en aquestes dimensions tan personals de la meva vida. Però arriba un moment en què jo decideixo optar per un camí o un altre. I ningú pot fer-ho per mi. Ja hi ha altres paràboles (el bon samarità, el compartir, l’estimar al que més ho necessita) en què posarem en joc la nostra capacitat de compartir. Però això, ara no toca…Ara ens juguem la nostra llibertat, ben ungida de saviesa, ben conscient, ben responsable.
Bloc de Pere Codina Gironella 