Paraula de Déu
Mateu 25, 14-30
Jesús va dir als seus deixebles aquesta paràbola:
Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un, a cadascú segons la seva capacitat, i després se’n va anar.
Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
Al cap de molt de temps arriba l’amo d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:
– Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més.
L’amo li va dir:
– Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.
Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
– Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més.
L’amo li va dir:
– Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.
Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
– Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.
Però l’amo li va respondre:
– Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• “Segons la capacitat de cadascú”. Això diu Jesús a la paràbola. I l’ésser humà continua amb el costum de mirar al seu voltant i comparar-se.
• Tant de bo comprenguéssim que el que Déu vol és que ens comportem humilment amb Ell (Mi 6, 8). Déu ens convida a donar el bo i millor, que potser tindrà una projecció externa, però el camí és cap endins: “segons la capacitat de cadascú”, camí de creixement interior, profund, que ens va portant –molt a poc a poc- vers la plenitud, eixampla el nostre ésser i el va estirant, el fa créixer…
• Les riqueses –els milions- Déu els dóna com vol, ens coneix prou bé, sap de tota la nostra capacitat.
• Arrisquem-nos, doncs, fugint de la mediocritat del poruc que només recull insatisfacció.
• Les nostres capacitats son do de Déu. No tenim res a perdre, tot és seu: la vida, el temps, les riqueses… les nostres gerres de terrissa. I ens ha convidat a participar de la seva plenitud. “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”.
