2-4Reclam a l’esperança
L’exposició està formada per fotografies i relats que desfan les cuirasses de la masculinitat, que mostren com ens podem desfermar de les rígides normes i hàbits que acompanyen un model de ser home, del qual el material exposat ens convida a prendre distància. Històries personals de les quals podem destacar alguns fragments a efectes d’obrir diàlegs, i entre les quals en molts casos podem veure-hi trets comuns.
«Recordo que, quan encara no era gran, era un nen feliç, però em sentia una mica diferent….» «No tenia cap persona propera amb qui pogués compartir els meus sentiments més profunds, de manera que els tenia profundament dins meu. Vaig començar a beure alcohol a una edat molt jove i, per primera vegada a la vida, quan estava borratxo, em vaig sentir relaxat, a gust…» «Jo només tenia quinze anys quan vaig intentar suïcidar-me per primera vegada i, com a conseqüència del fracàs en matar-me, vaig acabar bevent encara més. Vaig prendre la decisió de deixar de beure just abans dels vint-i-un anys, ja que em vaig adonar que aquest no era el meu camí. No tenia cap suport per aturar-me, però per pura determinació vaig aconseguir alliberar-me i fins avui no he tocat cap altra gota d’alcohol.»
És el propi creador de The Hope, que parla així del seu pas per la part més fosca de la vida, durant la qual l’alcohol esdevé un element de fugida, una escapada de si mateix, en reacció al fet de sentir-se aclaparat, sense poder expressar els seus sentiments més profunds.
Així doncs, la recerca infructuosa de vies de comunicació davant de la insatisfacció, el fet de no trobar el lloc adient a la vida, les contradiccions entre el que hom sent i cerca ser amb coherència amb un mateix i el que suposa el compliment de la norma hegemònica, aboca a l’abisme de l’intent de suïcidi. Així ho expressa Dan Eriksson, mostrant el camí vers la connexió que comporta abraçar l’esperança i la fortuna de ser i viure qui realment sent ésser.
