3-4Reclam a l’esperança
«Després del meu segon intent de suïcidi, vaig estar a punt de morir. Llavors em vaig adonar que havia de dir la meva veritat. Vaig començar amb la meva família. Vaig dir: ‘Soc gai!’ No va ser fàcil. Aleshores els ho vaig dir als meus germans i als meus millors amics. El canvi no va arribar immediatament, però com més vaig dir la meva veritat, fou com més alleujat em sentia. Em vaig adonar que cal parlar de les preocupacions».
«He passat un infern, però he sortit molt fort. Puc veure que soc un home afortunat i ara treballo per ajudar els altres a no prendre l’últim recurs… el suïcidi».
Passar l’infern, tocar l’infern. Vincular-se a la vida, i fer-ho amb íntegra confortabilitat amb el que suposa una expressió lliure de les emocions. Quantes vegades molts homes no hauran viscut una profunda desconnexió entre les normes imposades i la profunditat dels seus sentiments? Quina és la font que aboca a desconnectar del món emocional arrelat a l’ésser genuïnament humà, per tal de capficar-se obligatòriament en un sistema cultural d’una virilitat predeterminada? Fins a quin grau ens trobem satisfets en el model que es defineix com a imposat, naturalitzat des de la rigidesa, que aboca a no poques frustracions vitals, fins i tot a l’autodestrucció i a la violència?
Com de feixuc pot ser reconèixer el que suposa el sentir profund, quan la repressió, el costum, el que diran, la normativitat hegemònica ofega, et porta a l’exclusió i et pot conduir al caos personal i social?
Aquestes preguntes són les que ens poden desvetllar els retalls extrets dels relats de vida que es mostren a The Hope, i que ens conviden, així, a reflexionar. Detalls, brins de vida que segurament són molt més comuns del que veiem habitualment, que formen part de l’univers de les emocions masculines, molt correntment soterrades, baix la cuirassa d’una imposada fórmula magistral de ser home: fort, dominador, agressiu, poderós, gairebé insensible a allò que no encaixa amb el model marcat des del sistema patriarcal, arribant fins i tot, si és necessari, a la negació d’un mateix.
Per tancar aquests apunts, atenem al que expressa Kaspars:
