Paraula de Déu
Marc 10,2-16
Uns fariseus es van atansar a Jesús. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta:
–Què us va ordenar Moisès?
Li respongueren:
–Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.
Jesús els digué:
–Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.
Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu:
–El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.
Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
–Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas.
I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Alguns cops ens costa entendre la fermesa que té Jesús en algunes afirmacions, especialment si les llegim des de les nostres categories actuals. Potser hi hauria qui el titllaria les seves idees de retrògrades i passades de moda. L’accent d’aquestes paraules sobre el divorci (citades de Moisès) han de ser llegides i interpretades en el conjunt del passatge que avui l’Església es proposa de meditar:
• – La invitació a prendre’s seriosament la Paraula de Déu com un tot i no segons els meus interessos. Aquest és el contrast entre els fariseus, que intenten parar la trampa a Jesús i els infants que tenen una expressió de la seva espiritualitat d’allò més rica i que va a les arrels. A un infant li agrada allò que veu o no li agrada. Li provoca atracció o rebuig. Així de senzill i clar. Quina és la meva disposició a llegir i acceptar la paraula de Déu?
• – L’accent doncs no és tant de “què es pot fer” o “no es pot fer”. El Senyor ens pregunta si som capaços de perseverar en l’amor. Si sabem donar compte dels nostres compromisos que la vida ens porta o anem donant voltes d’un cantó a l’altre sense rumb.
• – Podem demanar al Senyor la claredat de la mirada dels infants a la realitat. Que Déu ens doni saviesa i aquella il·lusió autèntica que neix d’un cor pur.
