L’espiritualitat
Tradicionalment l’espiritualitat s’ha definit com un procés de transformació personal d’acord amb els ideals religiosos. A partir del segle XIX l’espiritualitat sovint se separa de la religió, i s’ha tornat més orientada a l’experiència subjectiva i el creixement psicològic. Pot referir-se a gairebé qualsevol tipus d’activitat il·luminadora o experiència meravellosa, però sense una sola definició àmpliament acordada.
No n’existeix una única definició que sigui àmpliament acceptada; enquestes sobre la definició del terme, tal com s’utilitza en la investigació acadèmica, mostren una àmplia gamma de definicions, amb una similitud molt limitada.
El significat tradicional de l’espiritualitat és un procés de re-formació que «té com a objectiu recuperar la forma original de l’home, la imatge de Déu. Per aconseguir això, la re-formació està orientada a un motlle, que representa la forma original: en el judaisme la Torà, en el cristianisme Crist, en el budisme Siddharta Gautama, en l’Islam l’Alcorà
En els temps moderns es posa l’accent en l’experiència subjectiva. Pot denotar gairebé qualsevol tipus d’activitat il·luminadora o experiència meravellosa Encara denota un procés de transformació, però en un context independent d’institucions religioses organitzades, el que s’anomena «espiritual però no religiós». Alguns suggereixen que l’espiritualitat moderna és una barreja de la psicologia humanista, tradicions místiques i esotèriques i les religions orientals.
També assenyala que «espiritualitat» és només un terme d’una sèrie de paraules que denoten la praxi de l’espiritualitat. Alguns altres termes són «hassidisme, la contemplació, la càbala, l’ascetisme, el misticisme, la perfecció, la devoció i la pietat«.
Bloc de Pere Codina Gironella 