DESESPERANÇA I FE
Per experiència personal o propera haurem tingut o haurem vist situacions complexes, de límits que ens toquen de mil maneres. Situacions com les malalties, i molt més si són incurables, injustícies, violències de tota mena, accidents, la mort de persones estimades, pandèmies, catàstrofes naturals… I és inevitable que davant aquestes realitats sorgeixin en nosaltres sentiments de queixa, d’incomprensió, i potser fins i tot de desesperació. I una pregunta: ¿Per què? Una pregunta punyent que tant pot fer trontollar la fe, com enfortir arguments per la no creença, o -qui sap si- reforçar-la.
La realitat ineludible del mal, físic o moral, personal o social, constitueixen pels humans una pedra d’ensopec. Tanmateix podem posar en joc molts recursos per lluitar contra el mal, per curar, per consolar, per fer costat als qui en pateixen directa o indirectament els efectes dels mals.
L’evangeli de Marc (Mc 5,36) ens presenta avui dues situa- cions límits i desesperades i com són afrontades pels qui les pateixen i per Jesús mateix. La força de la seva Paraula gua- reix i allibera. Una dona adulta, afectada per una malaltia crònica, sense dir res, toca el mantell de Jesús, per què pensa “Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona”.
Aquesta dona és símbol dels “descartats”, “malalts” i “ferits per la vida”. Aquest “tocar” és més que un gest físic: és una expressió de fe. Jesús “sent” que l’ha tocat i li diu davant de tothom: “Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves- te’n en pau” .Queda lliure i viu amb dignitat la teva vida.
També se li presenta a Jesús una altra situació límit. Un tal Jaire, cap de la sinagoga s’acosta a Jesús i li diu: “La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans” Jesús s’encamina a casa seva i quan li fan saber que la nena s’ha mort diu al pare: “Tingues fe i no tinguis por”. Quan arriba a la casa diu a la gent: “¿Què són aquesta aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm” . I mentre la gent s’enriuen entra a l’habitació, dona la ma a la nena i li diu: “Noia, aixeca’t. A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar”.
També aquest fet està carregat de simbolisme: S’ha adormit una nena i s’ha despertat una dona alliberada: “Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mor” (Sv, 1,13-15).
I per això, Jesús actua com actua: Cura, es deixa tocar, dona la mà, allibera, acompanya, aixeca, demana fe i diu a tothom: “no tingueu por”. Aquesta és la seva resposta i ens anima a fer-la nostra, per afrontar amb esperança activa les situacions complexes, amb prou motius de desesperança o amb prou de fe confiada.
