Paraula de Déu
Marc 10, 46-52
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
– Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
– Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s’aturà i digué:
– Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
– Coratge! Aixeca’t, que et crida.
Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà:
– Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
– Rabuni, fes que hi vegi.
Jesús li digué:
– Vés, la teva fe t’ha salvat.
A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• El que m‘ensenya el bo de Bartimeu és que fins a les situacions de vulnerabilitat més extremes, cal ser lliures del tot per tal d’assolir allò que desitgem.
• Així ho va fer ell, que llençà la capa, la seva única possessió, l’únic que li donava aixopluc i seguretat per fer el salt que l’apropava a Jesús. Val la pena arriscar per sortir a l’encontre del desig més gran. Que torni a veure!
• I penso… quines són les capes que encara avui em lliguen a la vora del camí? Tinc fe com per deseixir-me d’aixoplucs i seguretats i, a la intempèrie, fer el salt que m’apropa a Jesús, convençuda que em retornarà la vista?
Bloc de Pere Codina Gironella 