Paraula de Déu
Joan 2,13-22
Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms:
–Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!
Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix.
Llavors els jueus el van interrogar:
–Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?
Jesús els contestà:
–Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré.
Els jueus replicaren:
–Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?
Però ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en la paraula de Jesús.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Avui celebrem la festa de “La dedicació de la basílica del Laterà” a Roma, primera catedral del món cristià. Una memòria, un record que ens pot ajudar molt a valorar els nostres temples, les nostres esglésies i concretament la de les nostres parròquies.
• Fins ben entrat el segle II els cristians es trobaven a les cases familiars. Eren temps molt problemàtics per a ells. Els que disposaven de cases suficientment grans les oferien per celebrar les eucaristies, per comunicar-se i repartir els bens entre els que més necessitat en tenien. Va ser aleshores quan es van posar les bases del que després se n’ha dit “esglésies domèstiques”, i que avui suggereixen una espiritualitat familiar per a moltes llars cristianes. En aquells temps en deien, però,”domus eclesiae”, cases de la comunitat, cases de l’església. Acabades les grans persecucions es van començar a construir les esglésies, i les grans basíliques. L’Evangeli d’avui ens indica el seu sentit “cases de pregària”, que de cap manera es poden convertir en negocis i menys en coves de lladres, per molt grans i artístiques que siguin, com ho era el temple de Jerusalem.
• Som convidats a meditar sobre el valor i el sentit de les nostres esglésies com espais de comunitat, de pregària, trobada, comunicació de bens, sagraments i en especial les Eucaristies. “Domus eclesiae”: Casa de la comunitat, de tota la comunitat , que l’ha de sentir com a seva, tenir-ne cura, col•laboració, estimació… La memòria de la dedicació de la primera basílica ens pot ajudar a esdevenir més actius en l’atenció d’aquestes esglésies per tal que tots col•laborem a que estiguin obertes, ajudin a la pregària i a les celebracions i esdevinguin sobre tot comunitàries.
Bloc de Pere Codina Gironella 