Paraula de Déu
Lluc 17,11-19
Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i es posaren a cridar:
– Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!
En veure’ls, Jesús els digué:
– Aneu a presentar-vos als sacerdots.
Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué:
– ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?
I li digué:
– Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• En l’evangeli d’avui hi podem veure dues contraposicions.
• La primera entre el sacerdoci que decideix la puresa i la impuresa d’una persona i que té en les seves mans la inclusió d’aquells malalts, i el sacerdoci de Jesús que es compadeix i cura sense demanar res a canvi. S’hi traspua, doncs, una nova concepció del sacerdoci: no aquell qui separa pur i profà, sinó aquell qui exerceix la misericòrdia (“eleeson hymas!”) a imatge del Déu de tota misericòrdia, aquell qui integra, qui acull… Jesús és el veritable sacerdot.
• I la segona entre els nou leprosos que no tornen i el que torna per «donar glòria a Déu». No és una coincidència que només a aquest Jesús dirigeixi les paraules que acostumen a concloure els seus miracles «la teva fe t’ha salvat». Perquè només aquest ha reconegut d’on venia la força que l’ha sanat. Els altres estan curats de la lepra però només un s’ha salvat.
• I curiosament és l’estranger….
Bloc de Pere Codina Gironella 