
Paraula de Déu
Mateu 8,5-11
Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l’anà a trobar i li suplicava:
– Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement.
Jesús li diu:
– Vinc a curar-lo.
El centurió li respon:
– Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d’un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: «Vés-te’n», i se’n va, i a un altre: «Vine», i ve, i al meu criat li mano: «Fes això», i ho fa.
Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien:
– Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• A la pregària, a Jesús no només hi anem amb els nostres maldecaps, necessitats i sofrences, sinó també amb els maldecaps, necessitats i sofrences dels nostres germans i germanes. “El meu criat és al llit, a casa, paralític, amb uns dolors terribles”. La pregària no ens tanca en nosaltres mateixos. Ni ens aboca a una mena de “tu a Tu” amb el Senyor, que ens faria oblidar tot el que ens envolta, sinó que ens eixampla el cor. Hi ressonen “els goigs i esperances, tristeses i angoixes” de tota la humanitat, molt especialment de la humanitat sofrent.
• A la pregària hi anem també refiats de la Paraula de Jesús. “Digues-ho només de paraula i el meu criat es posarà bo… i tot jo quedaré renovat”. No podríem dir una pregària millor a l’hora d’apropar-nos a la taula del Senyor! Hi anem amb una confiança que, al començament, pot ser molt petita, però que, si la pregària és sincera i neix del cor, ens adonem que va creixent cada vegada més. La pregària neix de la confiança i nodreix la nostra confiança.
• Així, la pregària ens fa homes i dones de portes obertes, que comparteixen taula amb homes i dones “d’orient i d’occident”, que ja no són desconeguts per a nosaltres sinó germans, companys (és a dir, que comparteixen el mateix pa). És com si cantéssim aquella cançó de Lluís Llach: “no creiem en les fronteres, si darrera hi ha un germà, un company, amb les seves mans obertes a un futur de llibertat i de germanor”.
• En definitiva, la pregària ens fa passar del jo al nosaltres. I com podria ser altrament si és inspirada i adreçada a un Déu que és, i es manifesta, com a Comunitat, Trinitat –Pare, Fill i Esperit Sant?