Paraula de Déu
Isaïes 48,17-19
El Senyor, que t’allibera,
el Sant d’Israel, et diu això:
Jo, el Senyor, sóc el teu Déu.
Jo t’ensenyo el que et serà profitós
i et guio pel camí que has de seguir.
Tant de bo haguessis fet cas
del que jo mano!
T’hauria cobert a riuades la pau,
el benestar t’hauria inundat
com les ones de la mar;
els teus fills, els teus plançons,
serien tants com els grans
de grava o de sorra.
Però sàpigues que el teu nom
mai no desapareixerà,
no serà esborrat del meu davant.»
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Les paraules d’Isaïes commouen el cor d’un creient, no importa els segles que hagin passat. Només de sentir: “jo, el Senyor, sóc el teu Déu, jo t’ensenyo el que et serà profitós i et guio pel camí que has de seguir”, una immensa set de l’infinit d’aquest cel, d’unes paraules que traspassen el temps, s’obre dins nostre.
• Sí que és cert que el lament d’aquest “tant de bo haguessis fet cas de mi”, també esclata i ens fa sentir el penediment de tants passos maldestres fets en la nostra vida.
• Però la promesa que el nostre nom mai no desapareixerà del seu davant, ens fa sentir que som convocats a una oració incessant, ens invita a la reciprocitat, ens reclama conscienciar la seva presència, és una condició pròpia de la vida, una set de l’Etern. Tu ets el nostre Déu. I ho és perquè els éssers humans demanem viure, poder viure. Per això és l’estel del matí.
• I ho és per nosaltres, en la densitat del viure quotidià, però també per a tants que en mil situacions passen per autèntics drames; ho és, per exemple, per als immigrants que són tornats al seu país d’origen…
• “… sàpigues que el teu nom mai no desapareixerà, no serà esborrat del meu davant.”
• La darrera i última esperança de tants que no tenen res o que ho han anat perdent tot.
• La veu d’Isaïes, la força de la veu d’Isaïes, directa al nostre cor.
Bloc de Pere Codina Gironella 