Paraula de Déu
Lluc 3,10-18
La gent preguntava a Joan:
–Així, doncs, què hem de fer?
Ell els responia:
–Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:
–Mestre, què hem de fer?
Ell els respongué:
–No exigiu més del que està establert.
Igualment uns soldats li preguntaven:
–I nosaltres, què hem de fer?
Els va respondre:
–No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
El poble vivia en l’expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom:
–Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.
Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• La figura del Baptista em resulta apassionant: crec que encarna a la perfecció aquella frase del papa Francesc, difícil d’entendre a primera vista: el cristià és un home descentrat; és a dir que el centre de la seva vida no és ell ni els seus interessos personals, sinó els altres; ha de ser com una brúixola que mira sempre cap al Nord i per al Baptista, el Nord era Jesús. Mai no es va aprofitar de la veneració que li tenia el poble: al meu entendre, el gest més significatiu d’aquesta realitat va ser entregar a Jesús aquell grupet de joves que el seguien; va ser un acte heroic: representaven la seva obra, el que ell més estimava i els diu que segueixin Jesús, que és la Veritat. I ell desapareixerà sense fer soroll: convenia que Jesús creixés i ell disminuís.
• Voldria comentar breument la resposta a la pregunta que li feia la gent: Què hem de fer per rebre el Messies? Eren persones senzilles que anaven de bona fe i les paraules de Joan estan plenes d’humanitat; no els proposa res impossible de complir. Els parla de la generositat del compartir i de l’honradesa en la tasca professional. Són paraules molt planeres, però de plena actualitat en el nostre món vint segles després.
• Preguntem-li a Joan en aquest d’Advent: I jo què he de fer perquè Nadal no sigui un mer record sentimental, sinó una realitat transformadora, que aporti una profunda alegria al nostre món que sovint respira por, violència i desesperança? Segur que ens recomanarà coses que estan al nostre abast. I Nadal serà quelcom més que llumetes als carrers i gent fent cua per comprar regals.
Bloc de Pere Codina Gironella 