Tenim motius per celebrar el Nadal?
Amics, amigues,
Ara ve Nadal i molts de nosaltres tenim motius per no celebrar-lo. Uns per motius personals, d’altres per motius col·lectius o per ambdues coses. És una data que en qualsevol cas no passa desapercebuda en gran part del món, sobretot en l’anomenat món occidental i, especialment, en el cristià. És una festa o un tradició que va néixer a Betlem, actualment en territori palestí però dins l’estat d’Israel. La fórmula dels dos estats, aprovada en el seu dia per les Nacions Unides i plantejada repetidament en molts indrets i ocasions, no reïx definitivament ni crec que esdevingui una realitat estable en molt de temps, malauradament. Perquè aquella zona ha esdevingut un focus de tensió que perdurarà pel damunt de molts altres que es succeiran, per desgràcia, en el nostre món, en una història difícil de preveure.
L’origen del Nadal té fonaments històrics. Si creiem en la història de caldeus, egipcis o en l’home de Neandertal, tenim encara més dades científicament històriques per creure que un home anomenat Jesús de Natzaret va néixer a Betlem de Judà en l’any que la nostra “civilització” considera com a zero del calendari, amb tots el errors de càlcul que hi pugui haver pel mig. Després, cadascú i cada corrent ideològic pot creure si aquell Jesús era el fill de déu o no.
La tradició nadalenca, però, ha arrelat, en el que anomenem “nostre món”, entre creients i no creients. Aquesta tradició no fa mal a ningú. Com tampoc fa mal a ningú la tradició jueva, musulmana, hindú, ni cap altra d’origen religiós. En definitiva, les grans cultures tenen els seus orígens en les grans religions. L’anomenada cultura occidental té el seu origen en el cristianisme enriquida pels clàssics grecs, o viceversa, com vulgueu.
Nadal i consumisme
No crec que ningú dubti que, actualment, la tradició nadalenca, com altres tradicions, està en bona part suportada i estimulada pels interessos econòmics. Allò que en diem consumisme. Fins i tot els que ens considerem d’arrel cristiana i som conscients que l’origen del Nadal va ser a Betlem, una part més o menys important de la festa la fem de color consumista, gastronòmic o amb tints que tenen poc a veure amb la nostra creença. Que religió i festa laica no estan renyides; és clar que no!
Les tradicions se celebren amb festa i el Nadal és una tradició. Per a alguns sagrada i per a altres purament una tradició simplement històrica, per ambdues raons o perquè els va bé qualsevol celebració. Es va a Missa del Gall, es fa cagar el tió, es planta l’avet, el pare Noël porta regals, en porta algun altre sant, pengen mitjons de la xemeneia, es ballen sevillanes, es canten nadales, es menja besuc, gall dindi o torrons; doncs, molt bé! Però l’origen de la tradició és el què és. És festa d’alegria, diuen algunes cançons… Això ja son figues d’un altre paner.
Molts tipus de Nadal
Poques diades a l’any conviden a tants records i a tanta reflexió com la de Nadal. Quants forats a les nostres vides! Quantes absències! Com més grans, més en tenim. Cadascú se sap les seves, solen ser les més fortes; però també hi ha forats, absències i drames col·lectius. Familiars, grups d’amics, veïns, de país, mundials. A Betlem, no tots els cristians i no cristians passaran aquest Nadal feliçment. Cal parlar d’éssers humans. Dels que el passaran travessant el desert o perduts enmig de la Mediterrània, patint fam i set en una cabana o en un camp de refugiats. Malalts en un bon hospital, en un dispensari enmig de la selva, a casa, ja sigui dessota un bon teulat o de palla.
I les presons? Malgrat que també n’hi ha de moltes menes. Un amic missioner m’explicava com a Ruanda havia vist presons on les persones internades no podien ni ajeure’s a terra; estaven atapeïts bo i drets. Alguns morien i gairebé no es podien escolar avall, sovint trigaven dies a anar-los a treure d’allí. Només travessar l’estret de Gibraltar hi ha persones en presons immundes, humides, brutes, infectes. A Nova York hi ha presons que no son gaire millor que les esmentades. Hi ha mares i pares separats dels seus fills i això passa en el país més “ric” del món. De manaires sàtrapes n’hi ha arreu. Tots aquests viuen en l’opulència. Des del Trump, el Putin, el de la Xina, Corea del Nord, Aràbia Saudita o el del país més miserable d’Àsia o Àfrica. I, la família supervivent d’un barri molt a prop de casa?
Bloc de Pere Codina Gironella 