Paraula de Déu
Mateu 2,13-18
Quan els savis se n’hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué:
—Lleva’t, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.
Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se’n va anar cap a Egipte i s’hi quedà fins a la mort d’Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D’Egipte he cridat el meu fill.
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va enfurismar, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l’edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Malauradament, el fragment de l’evangeli d’avui sembla -és- un relat contemporani: nits atrafegades per la inquietud; famílies fugint d’una amenaça; ànsies de poder que enterboleixen la voluntat de qui governa; mort i foscor provocades, arribades abans d’hora quan no toca; crits, plors… angoixa.
• Tot això és real. Continua existint.
• On és, doncs, la Bona Notícia, l’Evangeli -ara sí-, amb majúscules? Doncs… que en tota aquesta foscor -la d’abans i la d’avui- Déu és llum.
• Ell és qui il·lumina, qui fa visible als nostres ulls i al nostre enteniment quina és la dignitat de l’ésser humà; quin és el sentit de justícia; quin és el dret d’un poble; com és d’obstinada la fe d’un Déu que mai deixa de creure en la bondat de l’obra de la seves mans. Sí, bondat. Sí, sensibilitat. Sí, entranyes que avui es commouen, perquè abans d’altres es van commoure, doncs havien copsat la Llum que és capaç de fondre tota foscor. I amb la seva mirada i el seu enteniment, van reconèixer qui són els innocents.
Bloc de Pere Codina Gironella 