Paraula de Déu
Marc 3, 7-12
Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d’Idumea, de l’altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n’havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d’ell i cridaven:
– Tu ets el Fill de Déu!
Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Avui, l’evangeli ens presenta a Jesús envoltat d’una gernació de gent. Què esperaven trobar en Jesús tots aquests homes i dones, agermanats per la realitat del sofriment i del dolor? Doncs, senzillament, que Jesús els guarís. Esperaven sentir la seva proximitat, de tal manera que els fos possible de tocar-lo –ells que, primer, s’havien sentit tocats per Ell. Potser no anaven més enllà d’això. Només els esperits impurs semblaven veure-hi més enllà: “Tu ets el Fill de Déu” –s’exclamaven. Al capdavall, però, es tractava d’una declaració de fe que no canviava per res la vida de qui la confessava. A aquesta “professió de fe” dels esperits immunds se li podrien aplicar les paraules dels profetes d’Israel: “aquest poble em confessa amb els llavis, però el seu cor és lluny de Mi”. Per això, Jesús els renya i els fa callar. Només al peu de la creu, un centurió, un pagà, tot veient com havia viscut i com moria aquell home, confessà: “veritablement, aquest Home és el Fill de Déu”. Aleshores, sí, aleshores no hi podia haver cap mena de malentès ni d’interpretació “triomfalista” d’aquesta confessió. Nosaltres, ara, tot escoltant-la, la fem nostra, mentre adorem aquest Jesús, entregat fins a la fi a la causa de Déu i a la causa del Regne. I ressuscitat al tercer dia per a fer camí amb nosaltres.
Bloc de Pere Codina Gironella 