Montserrat En els últims anys de la dictadura
En els últims anys de la dictadura franquista el monestir es va convertir en un símbol catalanista, i es van produir nombrosos actes en contra de el règim, destacant la tancada a 1970 de 300 intel·lectuals en reivindicació dels drets humans i en protesta pel procés de Burgos. [3] En la democràcia, Montserrat ha continuat sent l’epicentre de la religiositat catalana. El 1982 el papa Joan Pau II va visitar Montserrat.
Des de finals de segle XIX el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer i, ara per ara, conté una de les millors biblioteques d’Espanya. La comunitat actual està formada per uns 80 monjos, el que la converteix en un dels cenobis més importants de l’món. A més, al monestir resideixen els nens que componen l’Escolania de Montserrat, considerada l’escola de cant de més antiguitat d’Occident, ja que va ser fundada al segle XIII.
El monestir
El conjunt de el monestir està format per dos blocs d’edificis amb funcions diferents: d’una banda la basílica amb les dependències monacals; i per un altre els edificis destinats a atendre pelegrins i visitants. Aquests últims inclouen diversos restaurants, botigues i una zona d’allotjament.
Claustre de la Santa Cova.
Vida monàstica Edita
El monestir de Santa Maria de Montserrat, com qualsevol altre conjunt religiós, consta de dues parts diferenciades que es complementen. La part arquitectònica i artística i la part espiritual i religiosa. A Montserrat aquesta última part està definida per l’ordre de monjos que regeix el monestir, l’Ordre Benedictina, concretament de la seva Congregació Subiacense; aquesta congregació està al seu torn dividida en províncies. Montserrat pertany a la Hispànica, província de la que és la seva principal cenobi. La comunitat de Montserrat és d’uns 60 monjos, que es manté a el front de el monestir per més de 1100 anys, que basa la seva pràctica en la Regla de Sant Benet i en la pregària litúrgica, i amb el lema «Ora et Labora». Per Sant Benet, com bé ho defineix en pròleg de la seva Regla, un monestir és «una escola a el servei de el Senyor». Això fa que el monestir sigui la base fonamental de l’existència de la comunitat els vincles han d’arribar a ser afectius a el grau de familiars. El monestir ha de fer fàcil, natural i flexible la relació amb Déu.
Vida contemplativa
Els benedictins practiquen la vida contemplativa, que és la que dóna prioritat i preferència a l’exercici de l’oració i s’estableix com un ideal pur de vida cristiana. La relació de l’home amb Crist, la qual busca el monjo de Montserrat, ve assenyalada en tres ocasions en la Regla de Sant Benet;
Res anteposar a l’amor de Crist (Reg. Cap. IV).
Els que res estimen tant com Crist (cap. V).
Res absolutament prefereixi Crist (cap. LXXII).
La relació ha de ser molt personal, molt directa arribant a la intimitat. Els monjos benedictins han de ser homes de fe, gaudint de la joia de la mateixa i homes d’oració, que s’oposin a l’activisme i a l’agitació, fent de l’oració el més alt valor religiós. Es conrea la caritat entesa com l’amor a Déu i la convivència fraternal.
Els monestirs benedictins només mantenen el principal:
* Estabilitat, contra el peregrinar dels monjos caminadors.
* Vida en comú, contra l’egoisme de l’aïllament.
* Un abat, com a principi actiu d’autoritat.
* Un ordre a la vida.
Al costat de la caritat, la disciplina és una de les directrius importants. La caritat, propiciada per la vida en comú, és l’amor a l’proïsme i lluita contra l’egoisme. La disciplina s’eleva contra el protagonisme i l’originalitat, concretant-se en l’obediència i el compliment de la Regla. D’aquestes directrius neixen els tres vots que professen els monjos benedictins:
* Estabilitat: Permanència i perseverança en un monestir.
* Conversió de costums: Que el lliurament a Déu sigui real i no una pura fantasia.
* Obediència segons la Regla: Sotmetent a l’autoritat d’un cap.
El vot de Obediència
El vot de Obediència segons la Regla només es pot dur a terme amb la figura de l’abat. L’abat ha de ser «la representació de Crist en el monestir». Governa el mateix en els seus tres vessants, l’espiritual, la docent i la de gestió.
Perquè aquests objectius que es persegueixen en la vida monàstica puguin dur-se a terme és imprescindible el silenci. El silenci és el que permet, en l’oració, sentir a Déu.
L’oració culmina amb l’Ofici Diví i la Sagrada Litúrgia, on l’Eucaristia és el centre. L’oració és el centre de la vida benedictina.
La vida d’un monjo
La vida d’un monjo està basada en la caritat fraterna, sense caritat no es pot mantenir la relació fraternal de la vida monàstica ni el lliurament a Déu. La Regla diu:
Aquest és el zel que amb ferventísimo amor s’exercitaran els monjos, és a dir: que es previnguin els uns als altres amb honors; súfranse pacientísimamente els defectes de l’ànima i cos; préstense a porfía obediència mútua; cap busqui la seva pròpia utilitat, sinó més aviat la de l’altre; tribútense una casta caritat fraterna.
La recerca de Déu per mitjà de Crist passa per la Passió, per la mortificació que el monjo ha de seguir. Mortificació espiritual que significa «la renúncia voluntària a la pròpia voluntat».
El rebuig de la riquesa, dels béns materials que destorben el camí de cap a Déu dóna com a resultat la pobresa. La conseqüència d’aquesta pobresa és el treball necessari per al manteniment de la vida. El treball és l’element més contribuent a l’equilibri de la vida benedictina.
La direcció espiritual i la instrucció litúrgica són les formes d’apostolat que una comunitat benedictina exerceix. Això es concreta en l’obertura de l’església monàstica a qui vulgui integrar-se en l’oració col·lectiva i el monestir a qui busqui un ambient de pau i serenitat.
Bloc de Pere Codina Gironella 