Paraula de Déu
Marc 7,24-30
Jesús arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut. De seguida va sentir parlar d’ell una dona que tenia una filla posseïda d’un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. La dona, que era pagana, sirofenícia d’origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. Ell li va dir:
–Deixa que primer s’alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.
Ella li respon:
–Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure.
Llavors Jesús li digué:
–Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.
Ella se’n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l’havia deixada.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• L’escena d’avui la podem mirar -i ens podem situar- tant des de la desesperació de la veu que suplica com des de qui té el poder d’alleugerir el patiment.
• Una -la desesperació- em parla d’humiliació -“es llança al peus“-. I l’altra -el poder- em parla d’humilitat -“tens raó“-.
• Totes dues, humiliació i humilitat, tenen la mateixa arrel: del llatí “hummus“ = terra. Tocar terra: fent tot el que calgui per amor, també suplicar, també replicar, en el cas de la dona.
• Tocar terra: assumir la realitat que fa anar en orris els esquemes i arguments, en el cas de Jesús.
• Tocar terra és generositat, és guanyar llibertat i gosar cridar els desitjos, és assumir la veritat més profunda. I aquesta, sempre, neix en l’amor, escampa amor i s’encamina vers l’amor.
Bloc de Pere Codina Gironella 