
Paraula de Déu
Marc 7,31-37
Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
— Efatà ! —que vol dir: «Obre’t!»
A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien:
–Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• És recurrent als evangelis: Jesús vol passar desapercebut. Fa signes a persones concretes a qui canvia la vida per sempre més, però no vol que se sàpiga, no vol que es coneguin aquests fets, no vol que s’escampi la seva anomenada. Per què ho fa, doncs? Això sempre em sorprèn. Deu ser per què a la psicologia humana ens fascina el reconeixement, però aquest no és l’interès de Jesús, que -pot ser- vol evitar que el missatger tingui més ressò que el missatge.
• Avui em porta a mirar la meva història i reconèixer els signes alliberadors que han transformat la meva vida per sempre: de quina manera la relació personal amb Ell, atansar-m’hi amb el que soc, també amb les meves mancances, o deixar-me portar -com el personatge d’avui- quan no tinc forces… Aquest contacte directe, personal, la disposició de deixar-me fer, amb el temps, té uns efectes transformadors: orelles que s’obren, boca que comunica experiència -i esperança-, cames que tornen a caminar -tot i que de tant en tant ensopeguin-…
• I tot mirant-la -la meva història-, de retruc, podré reconèixer, comprendre, respectar, admirar i meravellar-me del mateix moviment, personal i singular, discret i transformador, en la vida dels altres.