Quan Déu ja no forma part del paisatge
Quan Jesús predicava per Palestina, no dedicava ni un minut a convidar a creure en Déu ni a intentar convèncer de la seva existència: això ja era un pressupòsit assumit per tots els qui l’escoltaven, i formava part de les coses que a la seva societat es donaven per sabudes i per indiscutibles. Per això, el que Jesús volia transmetre no era la fe en Déu, sinó tota una altra cosa: Jesús volia transmetre una manera concreta d’entendre Déu, d’acostar-se a ell, i de tenir-lo present en la pròpia vida i de cara a la vida del món.
Però ara el panorama ja no és aquest. El Déu Pare amorós en qui es pot confiar absolutament i que és el fonament i el terme de tot, que és el que Jesús anunciava, ha perdut tota rellevància social i ha pràcticament desaparegut del paisatge. Hi ha una presència del fet religiós més o menys pública però clarament arraconada en una cantonada d’aquest païsatge, però Déu, el Déu personal de qui ens va parlar Jesús, de fet és com si no hi fos ni interessés gaire ningú. Fins i tot un bon sector dels creients el tenen també bastant arraconat: tenen clar que Déu és al fons de tot el que som i vivim, però apareix explícitament en molt pocs moments de la seva vida.
¿I què hem de fer davant d’aquesta situació? Podríem rastrejar les causes i el procés de tot plegat, tant pel que fa a la irrellevància social general com a l’escassa presència conscient en una part dels creients.
Potser algun dia miraré d’escriure sobre això, però ara el que m’agradaria és fixar-me concretament en aquests creients que jo anomenaria “poc explícits”. I m’agradaria dir-los que, davant la incertesa i la fluïdesa del que estem vivint, i davant la manca de realisme i de reacció per part de la institució eclesial –malgrat les bones vibracions que ens fa arribar periòdicament el papa Francesc– aquests creients que no tenen gaire on agafar-se haurien d’animar-se i fer un esforç d’autopotenciació cristiana, més enllà de les molt comprensibles inèrcies i mandres. Ser cristià, fonamentalment, és una manera de viure en el món i una vinculació convençuda al Déu de Jesucrist. Allò que va dir Jesús mateix: que el resum de tot és estimar Déu i estimar els altres. Doncs, donat que la manera de viure en el món, és a dir, l’estimar als altres, segurament que tots la tenim molt interioritzada encara que no sempre li som tan fidels com caldria, crec que la cosa important seria refermar la vinculació amb Déu, l’amor a Déu. I per a això, es tractaria d’entrada de reforçar dues coses bàsiques.
L’una, fer Déu conscientment present en la pròpia vida. És a dir, ser capaç, en uns determinats moments, tan sovintejadament com es pugui, fer el que podríem anomenar “anar a buscar Déu”. A Déu, quan se’l busca, sempre hi és. Doncs això. Anar a buscar-lo i dir-li que el volem a prop, i fer-li present el que estem vivint. O també, segons com funcioni cadascú, buscar moments llargs de pau, com pot ser una caminada, o un temps de silenci, o altres possibilitats que a un li vagin bé, i en el decurs d’aquests moments de pau, col·locar-hi també aquest anar a buscar Déu que deia abans.
I la segona cosa bàsica és acostar-se també a l’evangeli, perquè el nostre Déu sigui realment el Déu de Jesús. Llegir de tant en tant un tros de l’evangeli, si un ho fa amb esperit obert, sempre és una glopada d’aire fresc.
Sí, és un esforç. En el fons, és allò que en altres camps de l’existència humana anomenem voluntat política. Però us asseguro que és un esforç que dona molt de fruit, que enriqueix profundament la vida.
Per Josep Lligadas. Dll, 15/11/2021
Bloc de Pere Codina Gironella 