ESCRIT DEL BLOCDissabte 26 de Febrer 2022

Teresa Pàmies escriu aquest text entre agost i setembre del 2001, durant les vacances al balneari de Caldes on solien anar amb en López Raimundo fins a la mort d’aquest. Llavors té 82 anys, com ens diu a la «Motivació» que obre les pàgines del llibre.

De seguida ens remetem a Simone de Beauvoir,  que havia  publicat La vieillesse als seus només 62 anys. No és estrany que, a part de l’admiració que l’escriptora francesa pogués desvetllar en la catalana, Pàmies es trobés d’alguna manera emmirallada en la relació entre dos intel·lectuals amb dimensió política que no seguien el model matrimonial habitual. És a «Envellir en parella», ja a la segona part, on l’autora va directa a  Beauvoir i Sartre.

No hi falta un elogi de les dues figures: «Era la parella referent a la generació de la guerra freda», pàg.39,  i de la relació, però tot seguit, n’escriu: «Grans aventurers en el camp del pensament i de l’acció política, no es prepararen per al repte de l’envelliment», p.40. I continua: «La senectut els agafà desprevinguts i, a Jean-Paul Sartre, completament desemparat». Ella a més ja té fet el seu judici respecte al llibre sobre la malaltia i la mort de Jean Paul:

L’aventura de viure s’acabà de la manera més sòrdida i miserable. Als primers símptomes de decrepitud, el més feble i el més vell dels dos carregà el fardot. Simone de Beauvoir  n’era observadora i n’escrigué la crònica en el seu llibre La cérémonie des adieux, amb la dedicatòria següent: À ceux qui ont aimé Sartre, l’aiment et l’aimeront («Als que han estimat Sartre, l’estimen i l’estimaran»), però, després de llegir-lo, hom es pregunta si ella l’estimà, o si deixà d’estimar-lo en fer-se vell. (p.40)

Continua fent-se ressò de la recepció del llibre a França, molt dura, que ens sembla com si ella compartís, més equilibrada en canvi la de casa nostra en la veu de Robert Saladrigas en un article a La Vanguardia.

Els referents són diversos i variats: més endavant es remet a un llibre d’Aranguren, La vejez como autorrealización, del 1992, escrit a quasi 90 anys. Del llibre, li interessa, a més d’assenyalar que en llibre el professor Aranguren «no mostra cap signe de decrepitud»,  ressaltar la distinció entre la memòria com a facultat mental i  la «memòria del cor». Considera que aquesta és justament la que ella mateixa segueix com a escriptora testimonial:

Em considero escriptora testimonial, no sols de vivències individuals sinó del capteniment de la meva generació en l’època que ens tocà viure: l’adveniment incruent de la segona República, la Guerra Civil desfermada pel feixisme, la lluita popular per fer-li front, la derrota, l’exili, la recuperació de la democràcia malgrat la repressió sagnant dels vencedors. […] (p.67)

I més endavant:

Quan als vuitanta anys escrius sobre una vida tan plena d’esdeveniments, t’arrapes a la ‘memòria del cor’ a risc d’oblidar noms i xifres, dades territorials i paisatges desapareguts.

I, ja que hi és, explica com escriu amb paper blanc i bolígraf, i en tot cas a màquina, i no amb ordinador, i cita Saramago, quan escriu, «el ordenador no llora»

En canvi, quan parla del que ella considera l’actitud de Joan Vinyoli respecte al seu envelliment, expressada en la poesia, és taxativa: no ho va saber fer, la vellesa, no va saber entomar-la, i per això mor als 70 anys (!!!).  De la italiana Rita Levi Montalcini (1909-2012), que va publicar al 1998 L’asso nella manica a brandelli, sobre el mateix tema, des d’un punt de vista entre d’altres científic, en té en canvi una excel·lent impressió.

En total, compto vora d’una 50 de referències a velleses documentades amb citacions, lectures, amb articles de metges (Rojas Marcos), molts escriptors científics, cantants  com ara J.M. Serrat…

El llibret s’acaba amb una mena de dedicatòria que és alhora una expressió d’intencions, clara i repetida des de l’inici:  «Aquí s’acaba l’aventura d’escriure sobre l’envelliment pensant en els que encara són joves, als quals desitjo que arribin a vells sense passar per la decrepitud» (pàg. 109).

Tanmateix… Li havíem llegit a Testament a Praga (1971), Premi Josep Pla 1970, acabat doncs quan tenia màxim 53 anys, referències de tot un altre tipus a la vellesa. Està parlant del seu pare: 

«La vellesa torna una mica guineu, una mica covard, una mica brut; encongeix l’ànima i el cos», pàg. 83 de l’edició de Destino (1994). O bé: «Els vells tenen coses així» (p. 98).

Jo els escolto, els vells que prenen el sol als parcs: llur conversa és sempre si fa no fa. Criticar els fills que els tenen, elogiar fins als núvols els fills que no els tenen. (p.103)

De tota manera, pare, un vell pot esdevenir ben pesat i nyic-nyic. (p.107)

I una acusació que segurament era greu: «I és que us havíeu fet vell, no sols físicament, sinó, ai las!, políticament. (p.115)

Teníeu por els darrers anys. Por de coses sense importància: un cop d’aire, l’aigua massa freda, seure damunt la pedra… Les grans catàstrofes possible, la guerra atòmica, per exemple, no us feia ni fred ni calor. “Els vells som egoistes” —comentàreu un dia— (p. 122)

No es tracta amb aquestes citacions de retreure a l’autora si es contradiu, sinó d’observar el canvi obrat pel pas del temps en la pròpia pell i interpretar aquest seu llibre potser com un conjur que evités o frenés la pròpia decadència i una llança a favor de l’esperança que la reflexió —la reflexió escrita, en aquest cas—  pogués obrar en la realitat.

Ressenya: Fina Llorca

Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Aquest Bloc, vol ser útil per a la reflexió, i aprofundir, mitjatzant els seus escrirts,comentaris,i vivències per a posar-nos al dia. Convido a llegir-los.
I trobareu un conjunt d’escrits que he anant recopilant i que ens poden ajudar en la formació permanent. 
Pere Codina Gironella,nes autor de quatre llibres, “1er,2,i 3er,de Religió “Editorial Vicens Vives, una guia de Terra Santa. “Vivències de un Gironí a Terra Santa” i dos llibre de “Protocol en l’Administracio Publica “ i “Protocol Empreserial”.
Pere Codina i Gironella, esta llicenciat amb Ciències de l’Informacio,Relacions Públiques, i Màster en Protocol Institucional iEmpreserial. Fou un dels responsables en el Protocol del JJOO de Barcelona 92. Ostenta el DEI per exercir de professor de religió en l’escola Bell-lloc del Pla de Girona,
i el perquè d’aquest bloc i els seus escrits …….. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes per rials de Sinera ! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Salvador Espriu

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: