PARAULA DE DÉUDiumenge 27 de Febrer 2022

Lluc 6,39-45

Jesús va explicar als seus deixebles aquesta paràbola:
–¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: «Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull», si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.
–No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Trobem avui a l’Evangeli de Lluc unes dites de Jesús que revelen la seva capacitat de penetració i coneixement de l’ànima de l’ésser humà.

• La primera cosa que manifesta és que, qui més qui menys, tots tenim les nostres cegueses. Ningú no se’n lliura daixò. I per tant, és perillós pretendre, amb un cert aire de superioritat, ser guia d’altres que (ingènuament) considerem estan cecs. Per tant, ens ve a dir Jesús, l’important és SER LÚCID, adonar-se de les pròpies cegueses i, en conseqüència, de la limitada capacitat veritable d’erigir-se en jutge dels altres. Contràriament, el més estúpid és jutjar des de la pròpia visió… tan pobre, limitada i sovint distorsionada. És cosa de savis no precipitar-se en emetre judicis en virtut d’una “llei”. Una llei que, com ens dirà sant Pau, “veu pecats per tot arreu” perquè és ens sí mateixa pecaminosa i, d’aquesta manera, en comptes de ser font de vida, mata. I aquí del que es tracta, ens dirà Jesús, és de DEFENSAR LA VIDA, no de colpejar-la.

• Això tan raonable, a la pràctica ens resulta molt DIFÍCIL. Jesús n’és conscient, si no, no faria tant peu fort en aquesta qüestió. En resulta difícil, EN PRIMER LLOC, perquè no suportem les pròpies debilitats i mancances i, aleshores, per deslliurar-nos del seu pes les encolomem a un altre com si fossin seves. És per això que veiem moltes palles en els ulls dels altres i poques bigues en els propis. Però, com bé expressa el refrany: “quan Pere parla de Joan, diu més de Pere que de Joan”.

• La SEGONA DIFICULTAT rau en que sovint quan qüestionem (la realitat, les coses, els altres), ho fem més des de la pròpia ideologia (sempre limitada, com tota ideologia), que des del propi cor. Per ser més lúcid vers les pròpies bigues i, per tant, més compassiu vers les palles veïnes, cal viatjar de la ideologia al cor. En altres paraules, cal “mirar des dels ulls tendres del cor”, cal interioritzar, ser capaç de vida interior. I, per desgràcia, això ens costa perquè trobar-nos amb les nostres mancances ens fa por, ens espanta, no ens agrada…, a menys que siguem capaços de percebre que Déu les estima i acull!