Lluc 4, 24-30
Jesús va dir a la gent reunida a la sinagoga de Natzaret:
-Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Es impressionant sentir que el poble de Natzaret volia estimbar Jesús, doncs no feia al seu poble els miracles que havia fet a Cafarnaüm.
• Jesús els recorda que Elies va ser enviat a una vídua de Sidó i que Eliseu va guarir de la lepra no a la gent de Israel, sinó a Naaman un leprós de Síria.
• Quin és el missatge d´aquest fet? Que Déu, encara que ha escollit al poble de Israel com a senyal i símbol de la seva bondat, no ha exclòs ningú de la seva gràcia i misericòrdia. Més encara, vol ensenyar-nos que ell actua des del marge, des dels desconeguts, des dels petis i pobres, per revelar la seva immensa bondat i llibertat, per tal que ningú es pugui gloriar de la seva fe. Tot és gràcia i do de Déu.
• Els cristians “de sempre” tenim el perill de pensar que nosaltres som l’elit de l´església i menysprear altres cristians, altres religions i per suposat els agnòstics i indiferents.
• L’evangeli d´avui ens vol dir que l´Esperit del Senyor omple l´univers, actua de forma desconcertant, amb plena llibertat i ningú queda exclòs de la seva gràcia. Més encara, ens vol ensenyar que molt sovint aquests exclosos són més a prop del Regne de Déu que molts cristians tradicionals.
• Això ens obre horitzons d’esperança. Si únicament ens fixem en els temples buits, en els seminaris i noviciats quasi sense vocacions, i pensem que només nosaltres, “els de sempre” estem en el camí de la veritat i de la salvació, ens sentirem tristos i desanimats sobre l’Església i la fe; ens convertirem en amargs profetes apocalíptics de calamitats: “abans… ara, en canvi..”
• L’evangeli d´avui ens vol donar esperança i obrir els nostres cors: no coneixem els plans de Déu, potser aquests exclosos són més a prop del Regne que nosaltres “els de sempre”, potser aquests joves, aquestes dones, aquests cristians d’altres esglésies, o els seguidors d’altres religions, viuen valors més humans i evangèlics que nosaltres.
• L’Esperit no queda tancat en els murs de l’Església catòlica, l’Esperit actua sempre, mai fa vaga, ni a l’església ni al món. Hem de saber discernir-ho. L’alè de l’Esperit segueix bufant per tot arreu, Déu es en mig de nosaltres. Que no ens preocupin tant les estadístiques i el nombre dels fidels. Aquesta situació nostra actual pot ser un signe dels temps, un temps de gràcia, un senyal de Déu que ens crida a una conversió personal i eclesial, a viure les benaurances, a viure “altra forma de ser Església”.
Bloc de Pere Codina Gironella 