2 L’Església no pot ser neutral
Per la seva part, el fins ara bisbe de Donòstia, José Ignacio Munilla, denunciava els «governs que han gastat uns diners que no tenien, endeutant les administracions i comprometent el futur de les noves generacions». Per això el bisbe Munilla tornava a denunciar aquells «bancs que han sustentat els seus escandalosos beneficis sobre una economia irreal i fictícia, amb sous immorals, blindats per consells d’administració». El bisbe Munilla també s’escandalitzava del «xantatge especulador dels qui han fet fortuna, aprofitant-se de la crisi econòmica». I Josep Mª Soler, abat emèrit de Montserrat, fa uns anys denunciava una economia que funciona «com un interminable canibalisme d’egoismes i d’interessos», amb «l’especulació dels mercats financers» i les seves «repercussions sobre les famílies i les classes socials més dèbils».
Avui i sempre, l’Església, amb valentia, ha d’estar al costat dels indefensos i dels més dèbils, per defendre els seus drets i la seva dignitat, ja que els cristians hem d’ajudar «els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor». L’Església no pot viure amb por, ni tampoc ha d’adular els opressors. Al contrari, ha de denunciar l’abús de poder d’aquells que xafen els pobres.
El cardenal Tarancon deia també: «L’Església ha de conrear les exigències de l’amor i de la justícia, encara que això sigui incòmode». Però dissortadament, la majoria dels bisbes valencians, a diferència de Tarancon i de Bergoglio, continuen demanant una «neutralitat» que només afavoreix els interessos dels poderosos. Per això Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, deia en una entrevista al diari Sur, amb motiu de la tragèdia dels immigrants morts a la platja del Tarajal: «Alguns preguen, però no n’hi ha prou amb això, hem de protestar». I afegia encara García: «Mai no he militat en partits, només en l’Església. I fins això em dona maldecaps, per dir coses que no agraden als jerarques». I amb tot, s’han de dir, ja que els cristians no podem ser neutrals.
L’exemple més eloqüent (però no l’únic) de «neutralitat» de l’episcopat espanyol durant el franquisme, el trobem l’1 de maig de 1968, quan la policia va envoltar l’església del Sagrat Cor de Sabadell, on s’hi havien refugiat 35 persones, entre homes, dones i menors, perseguits per les Forces d’Ordre Públic, tal com recorda Eduard Fornés, en aquell moment capellà d’aquella parròquia. Els capellans van obrir les portes de l’església, perquè segons el Concordat la policia no podia entrar als temples. La policia, que va tallar l’aigua, la llum i el telèfon de l’església, l’endemà va entrar a l’església, gràcies a una carta de l’arquebisbe de Barcelona, Marcelo González Martí, que autoritzava les Forces d’Ordre Públic a assaltar el temple. Aquí hi ha la diferència entre la neutralitat de l’arquebisbe (a favor de la policia) i els capellans que van acollir els qui eren perseguits.
I és que, com va dir Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, en la mateixa línia d’Ángel García, «cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes». Per això el papa Francesc, amb valentia, deia el 5 de juliol del 2014: «Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades y oprimides». Per això l’Església valenciana hauria d’estar al costat dels més pobres i dels més vulnerables de la nostra societat.
L’exemple de valentia del bisbe Desmond Tutu, i la seva no neutralitat, el seu compromís amb els més dèbils i a favor de la pau i la seva lluita contra l’apartheid, ens encoratja a fer realitat la utopia d’un món més fratern i més solidari.
Bloc de Pere Codina Gironella 