PARAULA DE DÉUDimecres 20 d’Abril 2022

Lluc 24,13-35

Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà:
– De què parleu entre vosaltres tot caminant?
Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
– ¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?
Els preguntà:
– Què hi ha passat?
Li contestaren:
– El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas.
Aleshores Jesús els digué:
– Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?
Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.
Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:
– Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l’un a l’altre:
– ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?
Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir:
– Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!
També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Alguns pensaments sobre el passatge d’avui

• Es van tornar a trobar, sí, però tots eren diferents. Els deixebles no eren els mateixos, la seva espera defraudada, la mort vista com un fracàs, com un punt final. I Jesús, com era? Calia tornar a fer el camí de reconèixer-lo. No ho sabien encara, però tot començava de nou, en un altre camí. Diferent.

• És cert que Jesús hi seguia essent, com sempre, i que ells el necessitaven, però feien falta uns altres ulls per veure’l. Una altra mirada. El seu procés de discipulat seguiria, tanmateix el cor havia de fer un tomb, i els ulls, i la comprensió.

• No ens passa a nosaltres també que moltes vegades hem de tornar a recomençar amb alguna persona?, i aprendre a veure-la amb uns ulls nous, diferents? Ell, ella, ha canviat, i potser nosaltres també. Si volem seguir la relació, haurem d’aprendre a mirar-nos altra vegada. Sovint, aquest pas no és senzill de fer.

• Potser per això Jesús diu unes paraules tan contundents: “feixucs d’enteniment i de cor…” Potser per això, quan els dos deixebles arriben a terme, ell no s’atura, sembla seguir el seu camí, aquesta situació ens produeix com un calfred, ell, que havia cridat els altres, ara se’n va? Seran ells, guiats per una sensació, els qui el convidaran a quedar-se, i ho expressaran amb aquestes paraules tan maques: “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa de nit”. Quantes vegades podríem repetir aquestes paraules! Els deixebles han fet el primer pas, “Queda’t”, la intuïció al cor.

• Ara Jesús ja es manifestarà clarament. Pren el pa i diu la benedicció i els el dóna. Ells han pogut captar el gest revelador. És Ell!

• Nosaltres també hem estat a molts Emmaús, en l’acte de donació hem après a reconèixer Jesús, fos qui fos, hi hem descobert la seva petjada. Per això, a l’eucaristia recordem una vegada i una altra i una altra: “va prendre el pa, el va beneir i el va repartir”. Entre tots hauríem d’aconseguir que cada eucaristia fos un: sí, l’he vist! Ho entenc.

• Potser llavors també nosaltres, seguint el camí de Jesús, també podríem donar-nos, sense oblidar d’agafar el pa, el pa que volem donar, la nostra pròpia vida, i beneir-la; de Déu ve i a Déu va. Seva és, seva la donem.

• El camí d’Emmaús, un treball etern per a les nostres vides, un convit a una mirada més gran, a veure el Senyor, a percebre’l, no sigui que hi sigui i no ens n’adonem, o que vingui i no el notem… O no sigui que, donant-nos, ens oblidem d’on venim i on anem i qui fa realment la feina. Un salt de consciència, amb l’ajuda del cor i de la mirada, i de tants que ens ajuden a fer-ho! I d’Aquell que a Emmaús va dir: hi soc! “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa de nit.”

Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Aquest Bloc, vol ser útil per a la reflexió, i aprofundir, mitjatzant els seus escrirts,comentaris,i vivències per a posar-nos al dia. Convido a llegir-los.
I trobareu un conjunt d’escrits que he anant recopilant i que ens poden ajudar en la formació permanent. 
Pere Codina Gironella,nes autor de quatre llibres, “1er,2,i 3er,de Religió “Editorial Vicens Vives, una guia de Terra Santa. “Vivències de un Gironí a Terra Santa” i dos llibre de “Protocol en l’Administracio Publica “ i “Protocol Empreserial”.
Pere Codina i Gironella, esta llicenciat amb Ciències de l’Informacio,Relacions Públiques, i Màster en Protocol Institucional iEmpreserial. Fou un dels responsables en el Protocol del JJOO de Barcelona 92. Ostenta el DEI per exercir de professor de religió en l’escola Bell-lloc del Pla de Girona,
i el perquè d’aquest bloc i els seus escrits …….. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes per rials de Sinera ! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Salvador Espriu

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: