L’adeu a una Girona que es va acabant
JORDI GRAU – GIRONA
Montserrat Farreras va ser una dona forta, avançada al seu temps i guia d’una gran família
Ho va dir Joaquim Nadal, el més gran dels dotze germans Nadal Farreras, ahir a la basílica de Sant Feliu de Girona quan, en nom de la gran família que van formar Manel Nadal i Oller i Montserrat Farreras Forns, va agrair la presència a la munió de gent que la va omplir en el darrer adeu a la seva mare, morta el Dilluns de Pasqua, quan li faltava poc més d’un mes per complir els 99 anys: “És tota una etapa que s’acaba.” La d’una generació que ens ha deixat o se n’està anant, tot i que un representant d’aquesta, amb el cap ben clar, l’escriptor Josep Vallverdú, va voler ser present a la cerimònia de comiat de qui va ser companya d’estudis. Va ser un acte de gironisme, perquè a Sant Feliu hi havia representants de la ciutat i del seu món social, cultural, educatiu, religiós i polític. Va oficiar mossèn Pere Domènech, rector ara de Sant Esteve d’Olot, on va ser traslladat el 2016 després de deixar un gran record a Sant Feliu i a les parròquies del Carme i del Mercadal. Van concelebrar mossèn Joan Boadas, un monjo benedictí ara a El Miracle, Jordi Castañer, i dos capellans de l’Opus Dei que han atès espiritualment els darrers anys de la difunta.
Montserrat Farreras, nascuda a Girona el 20 de maig de 1923, va morir mirant el xiprer de casa seva, al carrer de Santa Llúcia, amb una mirada perduda a causa d’una malaltia que en els darrers vuit anys va omplir de boira la memòria i li va esborrar les paraules. Va ser una dona forta, ferma, universitària després de la Guerra Civil, que al marge de formar una gran família va donar molts anys de classes a les Carmelites, va cuinar i va ensenyar a cuinar al Rocabruna, va tenir sempre un gran interès per l’estudi, era l’alumna més gran de l’Escola Oficial d’Idiomes i va ser amiga dels seus amics, aquesta generació que s’acaba. Creient, va formar una família amb Manel Nadal, amb qui va ingressar a l’Opus Dei. De l’àvia i besàvia en van parlar tres dels seus nets, que la van recordar com a guia d’una família que es reunia, mentre va poder, tots els dissabtes al voltant d’una o més taules.I de la mare i en nom dels deu germans vius, el fill gran, Joaquim, que amb emotivitat però sense sentimentalisme, va fer una repassada per un temps que també s’acaba, el que va viure aquella generació que va patir la guerra, que va formar una família i que va tenir una llarga vida amb fills, nets i besnets que ahir la van acomiadar, quatre anys i mig després de la mort del seu marit. Manel Nadal. El recordatori, amb un bell poema de Narcís Comadira, Perfum, també recull els quatre primers versos d’El Virolai, que la van acompanyar en el seu darrer adeu a la basílica de Sant Feliu.
Bloc de Pere Codina Gironella 