1 El Monestir de Santa Maria de Montserrat
El Monestir de Santa Maria de Montserrat és una abadia benedictina situada a la montanya de Montserrat, pertanyent a la comarca del Bages, província de Barcelona Catalunya, España. A una alçada de 720 metres sobre el nivell de la mar. Administrativament pertany a l’municipi de Monistrol de Montserrat, tot i que alguns dels seus terrenys confrontants entren al terme de Collbató. És un símbol per a Catalunya i Espanya. S’ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.
La llegenda situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat cap a l’any 880. Llavors va començar el culte a la Moreneta, que es va materialitzar en quatre primeres ermites al segle IX: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. No obstant això, l’origen de el monestir és incert: se sap que, al voltant de 1011, un monjo procedent de el monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se de el monestir de Santa Cecília, quedant així el cenobi sota les ordres de l’abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació, per la qual cosa Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on es trobava una antiga ermita de el mateix nom (1025). A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre de l’abat de Ripoll. Aquesta ermita s’havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Verge que en ella es venerava des del 880. Al voltant d’aquests fets es va concebre la llegenda de l’ermità Joan Garín, que va inspirar el poema èpic culte El Monserrate, de Cristóbal de Virués, i altres obres literàries i artístiques.
El monestir aviat es va convertir en santuari; aquest fet va portar amb si un augment dels donatius i les almoines rebudes, i va permetre un creixement constant tant de l’recinte religiós com de la influència en el territori. Entre els segles XII i XIII es va construir l’església romànica, i d’aquesta època procedeix la talla de la Verge que es venera actualment. A la fi de segle XII, l’abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a 12, mínim requerit perquè es considerés abadia. El següent segle va ser el de l’inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència de el monestir de Ripoll. Aquesta independència no va arribar fins el 10 de març de 1410 i va ser concedida pel papa Benet XIII. En 1476 es va construir el claustre gòtic. [2]
En 1493 el rei Ferran el Catòlic va enviar a el monestir 14 monjos procedents de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la congregació d’aquesta ciutat castellana. Durant els segles següents es van succeir els abats tant de la Corona d’Aragó com d’altres zones d’Espanya. Aquest mateix any de 1493, el frare mínim Bernat Boïl, abans ermità de Montserrat, va acompanyar a Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, el que va propiciar l’expansió de l’culte a la verge de Montserrat en aquest continent, fet plasmat en el nom donat a una de les illes Antilles: Montserrat. En 1592 va ser consagrada l’actual església.
El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat: a primers de segle va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, en 1811 i en 1812. El monestir va ser saquejat i incendiat, i es van perdre molts dels seus tresors. A mitjan segle, el 1835, l’abadia va patir l’exclaustració causa de la desamortització de Mendizábal.
Bloc de Pere Codina Gironella 