Joan 10,1-10
Jesús va dir:
Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.
Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.
Per això Jesús continuà:
–Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se’ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Cada any per Pasqua ens visita el Bon Pastor, puntual a la cita. Baixa de les muntanyes i es presenta als nostres “hàbitats”, tan urbans … I el mirem com una figura rústica, simpàtica, folklòrica i poc actual, per a nosaltres que portem el mòbil a la mà, a vegades d’una manera obsessiva… I pensar que els grecs “batejaven” els grans homes de la societat democràtica com a “pastors d’homes, de pobles”. No hi havia cap connotació de ramat, de despersonalització, de massa despersonalitzada o manipulable… Coses d’aquells temps i dels nostres.
• I malgrat tot, aquesta al·legoria de Joan, com la del Cep i les Sarments, té una actualitat absolutament vital. Pels verbs que hi ha escrits en el text, decisius per entendre la presència necessària i benèfica que Jesús exerceix en la nostra maduració cristiana: el bon pastor “coneix les seves ovelles pel seu nom”, obre portes, va al davant. I conseqüentment les ovelles “reconeixen” la seva veu, el seu tarannà, i se senten segures. I, si van mal dades, el bon pastor també dóna la vida pel seu ramat.
• Voldria aturar-me una mica només en aquest “conèixer” i “reconèixer” que són l’ànima de la imatge poètica d’aquesta al·legoria. Aquests dos verbs són el fonament de la felicitat espiritual d’una persona creient. També es pot aplicar del tot en el tracte i en les relaciones humanes entre nosaltres. Quina confiança genera saber que som coneguts del tot pel Senyor. I pel nostre nom. El nom és sinònim de la pròpia història. Igual que tenim un nom també tenim una història personal i intransferible, com diu el tòpic, però és veritat. Recordem com Maria Magdalena, desesperada i plorosa al costat del sepulcre, “ressuscita” quan Jesús la crida pel seu nom… Saber-se coneguts pel Senyor és regenerador de vida, de confiança i de totes les possibilitats que nien en el racó més profund del nostre “jo”. I aquesta vivència ens permet “reconèixer” quin és el “to de la veu” del Senyor, inconfusible, quan ens parla sense ombres, amb l’esperit nu i sincer.
• Però la cosa no queda només en el pla íntim. També té un aspecte eclesial i comunitari que no podem deixar de banda. El papa Francesc ho ha esculpit en una frase que ha quedat com a prototipus de l’actitud que l’Església ha de tenir envers el poble cristià, i fins i tot envers els homes i dones del món que busquen camins: Fer olor de ramat, d’ovella. És a dir: viure una proximitat real i afectiva amb els problemes d’avui; donar a la humanitat les respostes als seus interrogants, anunciar el missatge que, d’una manera implícita o explícita, els homes i dones d’avui busquen en el seu interior, ser una veu quan la injustícia i la pobresa no tenen profetes que les denunciïn. En fi, conduir, “anar al davant” d’un ramat que sovint, com diu el salm, ha de passar “per barrancs massa tenebrosos”. En una paraula: aquesta al·legoria no té res d’anacrònica. Segueix essent un paradigma ben actual de la missió de predicar l’Evangeli…
Bloc de Pere Codina Gironella 