Mateu 6, 24-34
Jesús va dir als seus deixebles:
Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.
Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’elles. I si l’herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Quantes vegades el devem haver llegit/pensat aquest fragment? Si entrem dintre, aquest exercici tan necessari i fructificant de posar-nos en l’escena, estem en aquell paisatge, el veiem a ell parlant, i veiem la gent a qui parlava. Tres plans diferents, el cor en la terra, les flors, els ocells, l’herba; les paraules de Jesús, el gran convit a viure el Pare, que sempre, sempre ens impulsa al més, difícil d’arribar-hi, i la gent, pobres, necessitats, potser amb fam, la pobra gent de Galilea, aquells que no tenien fàcil el sosteniment diari i lluitaven enmig d’adversitats notables. Hi som. Escoltem l’atreviment de Jesús de convocar a una confiança tan gran, i se’ns encongeix el cor: la confiança total en el Pare.
• I nosaltres, què suscita en nosaltres la confiança en Déu? Quin lloc ocupa en la nostra ment, en el nostre fer i en la nostra afectivitat? Fins on em crec que Ell hi és, cuida de mi? Si miro enrere, constato com Ell hi ha estat al llarg de la vida i, no obstant, confio realment com Jesús em demana? I un pas més: com jo torno aquest cuidar-se de mi?
• Les paraules d’avui ens posen el termòmetre: quina és la meva relació amb el món? quina és la meva relació amb Déu? El diner: quant és suficient, quant és massa?, l’aparença física: ai! les experiències narcisistes de sant Ignasi! El menjar?, el sosteniment? caminem amb dos peus o amb quatre? El llarg camí del discerniment, sols i acompanyats.
• Jesús ens diu que busquem primer el regne. Si ho considerem bé, diríem com Pere: a qui podríem anar?
• Què podríem buscar, Senyor, si veiem tot el que veiem? En la pregària, el demà, com tu demanes, te’l confiarem a tu, treballarem pel Regne amb responsabilitat i confiança. Més creient que Tu ho faràs possible que no pas fiant-nos de nosaltres.
• Com sempre, ens sentirem enormement agraïts que hagis vingut a les nostres vides. Per això, tenim una alegria íntima, potser callada, infinita. Que contents que estem, Senyor, que siguis el nostre Senyor, malgrat les pors i faltes de confiança! Profundament contents i agraïts. Com l’herba, com les flors, com els ocells, en comunió profunda amb aquells que t’escoltaven, pobres, cridats a la Vida, com nosaltres, amb nosaltres.
Bloc de Pere Codina Gironella 