Mateu 8,23-27
Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb ell. Tot d’una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien:
– Senyor, salva’ns, que ens enfonsem!
Ell els diu:
– Per què sou tan covards, gent de poca fe?
Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l’aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien:
– Qui és aquest, que fins els vents i l’aigua l’obeeixen?
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Els tres evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) es fan ressò del relat de la tempesta i com reaccionem davant les dificultats. L’escena es molt didàctica.
• Diuen que una imatge val més que mil paraules. Convido a la contemplació d’aquest escenari dels inicis del Covid: per a molts de nosaltres va quedar gravada en la retina la imatge del Sant Pare en una tarda plujosa d’aquell 27 de març, sol, a l’esplanada deserta de la plaça de Sant Pere, pregant, utilitzant aquests mateixos versets, com a símil de la barca a punt de naufragar enmig de la tempesta. Darrera d’ell, es trobaven el Crist de Sant Marcello i la imatge de la Verge Patrona de Roma. El Pastor de l’Església, el Crist i sa Mare mirant una humanitat desvalguda. Una imatge semblant a la que Sant Ignasi descriu en els EE quan la Trinitat, contemplant la humanitat decideix implicar-se en l’Encarnació.
• Poques vegades a la vida podrem viure en persona i amb tanta força un esdeveniment. Es van combinar les circumstàncies per viure un «moment» extraordinari, únic, d’aquells que no s’obliden. Conjunció de sentit històric, de silenci, de soledat plena de simbolisme; la Paraula feta carn, la immensitat de la imatge de la plaça solitària i emmarcada per una natura viva que es projectava per donar-li més majestuositat i transcendència.
• El Papa Francesc va fer seva la situació de caos actual; ens va dir que: «tots anem en la mateixa barca, fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament. En aquesta barca, estem tots. Com aquells deixebles que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: «ens enfonsem».
• La «tempesta» desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats.
• Jesús, després de calmar “els elements” i els ànims, preguntava llavors i ens pregunta ara: «Per què teniu por? Encara no teniu fe?». La “calma” segueix a la tempesta, surt de nou l’arc de san Marti, la vida es refà. Cal reconstruir, aprofitar noves oportunitats….
• Que la benedicció de Déu i el saber-nos comunitat ens insuflin aquest ànim vital que anomenem “confiança”. És un primer pas que tots podem donar per començar a reconstruir un nou món, més just i solidari.
Bloc de Pere Codina Gironella 