S’incorpora a La Publicitat com a redactor anònim, però ja el 1920 és nomenat corresponsal a l’estranger. Comencen així els anys de formació literària i política. Amb Léon Daudet, Maurici Barrès i Charles Maurras, comparteix l’admiració creixent per Stendhal, que esdevé un dels seus escriptors preferits, al costat de Montaigne, Sterne, Baroja, Maupassant o Proust.
Durant els anys vint, viatja contínuament per Europa com a corresponsal. De fet, entre 1924 i 1927 es converteix en un exiliat a causa del procés militar que se li aplica per un article crític amb la política del general Primo de Rivera. Els seus escrits denoten una peculiar capacitat per reflexionar sobre la realitat. Així, el paisatge, l’art, la gastronomia o l’ésser humà del país on es troba són analitzats com a símptomes d’una manera d’estar en el món. Malgrat la seva joventut, es converteix en la màxima figura de la premsa barcelonina, amb un estil incisiu, però planer, antiretòric, allunyat del Noucentisme.
El 1927 retorna a Catalunya amb la noruega Adi Enberg, la seva companya sentimental fins al 1939. Abandona La Publicitat i s’incorpora a La Veu de Catalunya. Es relaciona estretament amb el polític de la Lliga Francesc Cambó, a qui considera hereu d’Enric Prat de la Riba.
La conflictivitat de la Guerra Civil espanyola el fan decidir-se a marxar a l’estranger. S’instal·la a Marsella, amb Adi Enberg i, contrari a la República, col·labora amb l’oficina d’informació del polític de la Lliga Josep Bertran i Musitu, a favor del bàndol franquista. A banda d’aquesta activitat política qualificada, sovint sense proves evidents, d’espionatge, visita l’escriptor Georges Simenon, amb qui comparteix la seva visió de la literatura.
De nou a Barcelona el 1939, s’adona —com havia passat anteriorment amb el feixisme italià— de la impossibilitat d’entesa amb els dirigents de la Dictadura. Després de l’intent frustrat, per falta de confiança del règim, de dirigir La Vanguardia, es retira de la vida pública, no assisteix més a les tertúlies barcelonines i retorna a l’Empordà, o l’Empordanet, com ell mateix l’anomena. Viu aleshores una mena d’exili interior complex. Abandona el posat de jove cosmopolita desarrelat i aventurer, i propaga una imatge d’home solitari i endurit, aferrat a la terra i a la vida de pagès.
Bloc de Pere Codina Gironella 