Paraula de Déu
Lluc 11,1-13
Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
–Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.
Ell els digué:
–Quan pregueu, digueu:
Pare,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne.
Dóna’ns cada dia
el pa que necessitem;
perdona els nostres pecats,
que nosaltres també perdonem
tots els qui ens han ofès,
i no permetis
que caiguem en la temptació.
I els digué encara:
–Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: «Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li», segur que no li respondrà de dins estant: «No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.» Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l’amic, la impertinència d’aquest l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
»I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• L’evangelista Lluc ens dona una catequesi de Jesús sobre la pregària, amb tres ensenyaments importants. D’entrada, Jesús ensenya el “Pare nostre” als seus deixebles. El “Pare nostre” manifesta la nostra identitat com a cristians (de la mateixa manera que la pregària que Joan Baptista havia ensenyat als seus deixebles manifestava la identitat dels deixebles de Joan Baptista). Digue’m com pregues i et diré en què o en Qui creus… i com és la teva fe… Pregar bé -segons Jesús- vol dir adonar-se que hom és fill i, per això, també germà. No podem dir a Déu “Pare”, si no podem dir “germà” al proïsme (o, si ho volem mirar d’una altra manera: dir-li a Déu “Pare” ens ajuda a dir “germà” al proïsme). En segon lloc, el “Pare nostre” és una pregària de petició. Normalment, a aquesta mena de pregària la considerem com la “ventafocs” de la pregària. Quantes vegades haurem demanat, cercat i trucat… i -pensem- no ens han donat, ni hem trobat, ni ens han obert! Al capdavall, per això, ho hem deixat córrer… Malgrat tot, amb la seva senzillesa, la pregària de petició ens ajuda a veure que tot és do que cal agrair i demanar; i que, de vegades, no estem a l’alçada del que es podria esperar de nosaltres. La pregària de petició és com una mena de particular GPS (inicials d’aquestes tres senzilles i beneïdes paraules: Gràcies, Perdó, “Sisplau”) que ens ajuda a anar per la vida en la bona direcció. Finalment, en la pregària ens cal insistència, perquè el que demanem és molt gran: l’Esperit Sant. I el Pare està desitjós de donar-nos-el… Hi estem, nosaltres, de rebre’l?
Bloc de Pere Codina Gironella 