historiador català
Jaume Vicens i Vives (Girona, 6 de juny del 1910 – Lió, 28 de juny del 1960) fou un historiador, escriptor, catedràtic i editor català.
Vicens Vives va ser un intel·lectual inquiet i viatger amb contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l’exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas.[1] Sense ser afí a l’Opus Dei tenia amistat amb alguns dels principals intel·lectuals que l’integraven, i el seu nom va arribar a sonar per a ocupar algun càrrec de responsabilitat a Madrid. «Era un home important», sentencia el membre de l’IEC, Antoni Simon i Tarrés. Gràcies a això, Vives va aconseguir tirar endavant la historiografia contemporània.[2]
La seva obra d’investigació sobre la història del segle xv a la Corona d’Aragó i sobre la figura de Ferran II és considerada de referència obligada.[3]
Va arribar a la política a través de la història, on va trobar l’explicació del seu present. Segons Pla, era «potser l’intel·lectual que se’n féu una idea més completa i directa».[4]
En paraules de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, «Vicens tenia la idea d’una Espanya oberta, moderna, esponjosa, capaç de sumar voluntats i d’acceptar un intervencionisme de Catalunya a Espanya. Tot amb la voluntat que Espanya anés endavant i s’evitessin nous episodis traumàtics».[5]
El seu fort pragmatisme i una visió integradora li varen permetre accedir a figures de diferents ideologies i ser un «home-pont» entre sensibilitats catalanistes i el règim franquista. Aquesta visió integradora explica els missatges de condol de personatges tan diversos com Joan de Borbó, Josep Tarradellas o el comitè de Barcelona del prohibit PSUC.[6]
La seva mort va tallar de sobte una trajectòria política que hauria jugat un rol transcendental a la transició democràtica espanyola optant fins i tot a ser president de la Generalitat.[7]
Era fill de Joan Vicens i Comas i de Victòria Vives i va néixer a la carretera de Santa Eugènia núm. 5 de Girona. El seu pare havia arribat a Girona a finals del segle xix i treballava d’apoderat a la fàbrica «La Farinera Ensesa». La seva mare tenia un taller de modista a la plaça del Gra.[9] Els seus pares van tenir tres fills: Joan, nascut el 1906; Jaume el 1910 i Carme el 1923.[10]
Els seus estudis primaris els va realitzar al col·legi salesià dels «Germans de la Doctrina Cristiana» de Girona. Des de la infància ja manifestà una clara vocació científica dedicant els màxims esforços a perseverar als estudis.[11]
El seu pare va morir sobtadament el 1922 i la seva mare, una modista amb molta empenta, el 1924 es va traslladar a Barcelona on tenia més oportunitats per a tirar endavant la família treballant en la seva professió. El 1926, la seva mare es va tornar a casar i les males relacions entre Jaume i el seu padrastre el varen portar a deixar la llar familiar amb només 16 anys per a anar-se’n a viure en una dispesa, compatibilitzant la finalització dels seus estudis secundaris amb un treball de comptable a uns grans magatzems.[10] La seva mare va morir el 1929 i la disgregació familiar es va consolidar.[12]
Havia començat els estudis de batxillerat a l’Instituto General y Técnico de Girona ubicat a l’antic convent dels Caputxins del carrer de la Força,[9] on va establir una amistat adolescent, que mantindria de per vida, amb Santiago Sobrequés.[10][13] En aquest ja manifestava una personalitat magnètica, capaç d’engrescar, de dirigir, de liderar i de portar la gent cap a causes comunes.[9]
Entre 1927 i 1930 va estudiar Història a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on tingué com a mestres Antonio de la Torre y del Cerro i Pere Bosch i Gimpera.[14] La diferent influència dels dos mestres varen formar en Jaume Vicens un caràcter eclèctic. Del primer, arxiver i representant de l’escola castellana del dret, de plantejaments positivistes, va incorporar la visió rigorosa i erudita pròpia de la filologia germànica;[12] del segon en treu la interpretació i la capacitat de síntesi.[10]
A la universitat va tenir com a companys a l’americanista Pere Grases, l’europeista Ramon Esquerra, el traductor i promotor cultural Juan Ramon Masoliver i el medievalista Santiago Sobrequés, entre d’altres.[15] Aconseguia unes notes magnífiques[16] i va acabar els estudis universitaris amb matrícula d’honor[17] la qual cosa li va proporcionar un important suport entre la classe docent de la universitat.
Per mediació d’Antonio de la Torre fou nomenat professor a l’Institut-Escola (1932-1933) dins del projecte de renovació pedagògica de la segona república. En la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona va ser nomenat encarregat de curs i ajudant (1933-1937).[14] Simultàniament va obtenir la càtedra de Geografia i Història a l’Institut de batxillerat de Figueres, incorporant-se el 1933 al claustre de la Universitat de Barcelona.[11]
El 1935 va guanyar per oposició la plaça de catedràtic de Geografia i Història a l’institut de Zafra (Badajoz), on va residir només uns mesos per traslladar-se en comissió de serveis altre cop a Barcelona on va continuar donant classes a la universitat. Junt amb Ferran Soldevila i Enric Bagué creen el seminari d’Història de Catalunya.[14]
Amb una situació econòmica estable, se centra en la investigació i redacció de la seva tesi doctoral, escrita en català. El 1932, va publicar a la revista d’Estudis Universitaris Catalans un treball titulat «Jachme dez Torrent, Ferrán II i la modificació del règim municipal de Barcelona»,[18] on feia un avançament del contingut de la tesi que portava per títol «Ferran II i la ciutat de Barcelona (1479-1516)», i que va ser llegida el 22 de febrer de 1936 al Saló del Consell de la Universitat de Barcelona davant del tribunal format per Bosch i Gimpera, Antonio de la Torre, Lluís Pericot, Alberto del Castillo i Ferran Soldevila.[19][20]
La visió de Jaume Vicens expressada a la seva tesi és obertament crítica amb la tradició historiogràfica del catalanisme. Per aquest motiu, va tenir una polèmica amb Antoni Rovira i Virgili l’estiu de 1935. Vicens considerava que la historiografia derivada de la Renaixença tenia un caràcter amateur i una visió nacionalista interessada, encara que respectava el caràcter universitari de l’obra de Ferran Soldevila.[21] A la seva carta oberta «La història no es crea, es refà», Vicens manifesta «l’orgull d’ésser i sentir-se universitari» i anteposa el paper de l’historiador científic enfront als historiadors romàntics que no deixen «parlar a les dades» sinó que parteixen d’una concepció nacionalista prèvia. Per la seva banda, Rovira i Virgili li va respondre des de les pàgines de la Humanitat que «no mostrava una sensibilitat catalanesca i que tenia una parcialitat accentuada» i que «feia servir dades inexactes».
Vicens Vives a bord d’un vaixell, en el viatge cap a Sardenya l’any 1957
El 1933 va formar part del «creuer universitari pel Mediterrani» organitzat per la Universitat de Madrid, on també viatjava Roser Rahola, una estudiant seva de primer curs de Filosofia i Lletres.[22]Roser Rahola d’Espona (Barcelona, 21 de setembre de 1914), de família burgesa d’origen empordanès i vigatà,[23] s’havia incorporat a la universitat el 1933 i no va poder acabar la carrera per culpa de la guerra, llicenciant-se finalment el 1951.[22] Era filla de Baldiri Rahola i Llorens i neboda del membre de la Lliga Regionalista, Pere Rahola i Molinas.[14]
Es varen casar en plena guerra civil, el 20 d’agost de 1937 amb una cerimònia civil al rectorat de la universitat realitzada pel Conseller de Justícia i rector de la universitat Bosch i Gimpera. Va ser una cerimònia molt sonada dins del món docent a la que assistiren com a testimonis el catedràtic de medicina Santiago Pi i Sunyer, el degà de la facultat de Filosofia i Lletres Joaquim Xirau i Palau, el diputat Francesc Ribas i el futur president Josep Irla, en aquell moment director general de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.[24]
Poc després de casar-se és mobilitzat dins del cos de sanitat fins al final de la contesa. En acabar la guerra, Vicens va pensar a fugir cap a França amb el seu cunyat Frederic Rahola i d’Espona, però al darrer moment decideix quedar-se a Catalunya. Estava confiat que res podia passar-li doncs no s’havia manifestat políticament ni estava vinculat a cap formació política.[10]
Però en contra del que preveia, se li va instruir expedient de depuració del seu càrrec de catedràtic, sota la sorprenent acusació d’haver celebrat «su matrimonio civil con desusada solemnidad en el edificio de la Universidad, con intervención directa del entonces Rector, Sr. Bosch Gimpera, y otros destacados elementos de la misma Universidad, a cuya ceremonia se le dió publicidad en la prensa sin ninguna rectificación por su parte». L’expedient feia constar com a proves incriminatòries la condició de «rojo»[25] del rector i la pertinença de Vicens al Comitè de professors, empleats i obrers de la UB.
El Tribunal de Responsabilidades Políticas núm. 3 de Barcelona proposava una «separació definitiva» de la professió, però Vicens Vives va aconseguir reduir sensiblement la proposta gràcies als nombrosos avals presentats. El 14 d’agost de 1941 li varen decretar la inhabilitació per a càrrecs directius i el seu trasllat fora de Catalunya, sanció no prevista en cap dels diferents decrets que regulaven la depuració, ja que el trasllat es limitava a l’àmbit provincial. [26]
Entre la seva suspensió i el trasllat forçat a Baeza (Jaén) el 1943 va hagué de malviure fent classes en institucions privades i col·laboracions a la revista Destino, que va mantenir tota la seva vida. Va ser un període personalment molt dur per a Vicens Vives i es va manifestar físicament en un prematur emblanquiment dels seus cabells. A més de treballar per a l’editorial Gallach en obres com Mil figuras de la historia, l’any 1942 junt amb el seu cunyat Frederic Rahola varen crear l’editorial familiar, Teide, que acabaria tenint un paper important en la renovació dels llibres de text a Espanya.[21]
El setembre de 1943, durant la seva estada a Baeza, va participar en un congrés d’història al monestir de La Rábida, on va entrar en contacte amb un cercle d’estudiosos i historiadors pròxims a l’Opus Dei entre els quals es trobaven Ricardo Rodríguez Casado, Rafael Calvo Serer i Florentino Pérez Embid que, posteriorment, li donarien suport polític en un intent d’atreure un dels pocs intel·lectuals de nivell que havien quedat a Espanya després de la guerra.[10]
Ben aviat la capacitat econòmica que li aporta Teide, li permet demanar l’excedència de la plaça de Baeza i retornar a Barcelona, on prepara la seva reincorporació a la universitat. El 1947 obté la càtedra d’Història Moderna a la Universitat de Saragossa amb el suport de Rodriguez Casado i amb la influència decisiva d’Antonio de la Torre. L’any següent, i novament per oposició, guanya la càtedra d’Història Universal Moderna i Contemporània de la Universitat de Barcelona.[27]
Comença una etapa de plenitud del seu magisteri i de la tasca investigadora. Va simultaniejar aquestes activitats amb la direcció de la secció barcelonesa de l’institut «Jerónimo Zurita» del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El curs 1949 va crear, dins la universitat, el Centre d’Estudis Històrics Internacionals i va començar a editar la revista Estudios de Historia Moderna, que va ser una de les publicacions més prestigioses de l’especialitat i l’Índice Histórico Español (1953), instrument imprescindible per a la normalització del treball historiogràfic i que el centre continua publicant periòdicament.
Va mantenir contactes amb els principals historiadors internacionals coetanis com Arnold Toynbee, Lucien Febvre o Fernand Braudel, la influència dels quals s’identifica als seus escrits, i va donar suport a figures emergents com Pierre Vilar.[28] El 1950 va assistir al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea. Segons Josep Fontana, «va rebre una forta influència de l’escola dels Annales, que el va portar a afirmacions programàtiques en les quals proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques». Vicens va veure en aquest nou enfocament integral de l’anàlisi de la història un gran oportunitat per a reescriure la història d’Espanya i de Catalunya. Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el va mirar amb recel i va voler justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.[29]
Era conscient que la tasca de revisió de la història era inabastable per una sola persona. Va trobar el suport en els seus deixebles més directes -Nadal, Vilar, Fontana, John Elliott, etc.- desenvolupant la seva activitat mitjançant les publicacions del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.
Va ser a la dècada del 1950 quan Jaume Vicens Vives va començar a desenvolupar la seva activitat política. Era un personatge molt popular, ben considerat tant pels corrents moderats del règim com pel catalanisme, resident a Catalunya o exiliat. Se’l considerava un «home pont» entre Espanya i Catalunya.[2] La influència social de Vicens va ser recollida per Josep Pla a la seva obra Notes per a Sílvia amb aquestes paraules: «Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva».[30]
En aquest període de la seva vida, amb una bona posició econòmica i una solvència professional assegurada, va passar a dedicar més temps a la família i a la seva afecció al mar. Freqüentava la vila de Roses on dedicava llargues temporades. És aquí on va contactar amb Josep Pla el 1955 i amb qui tindria una estreta relació.[10]
Jaume Vicens era físicament una persona forta, «amb la solidesa d’un ós i l’empenta d’un brau» en paraules de Josep Maria de Sagarra, però sobtadament se li va diagnosticar un càncer de pulmó amb 50 anys. El febrer de 1960 va cessar tota la seva activitat i poc després es va traslladar a Lió per a ser operat i tractat a la Clinique du Parc, on va residir uns mesos acompanyat de la seva família fins a la seva mort el 28 de juny de 1960.[11]
Va ser enterrat a Roses l’1 de juliol de 1960 comptant amb una nodrida representació institucional i molts amics i deixebles.[31]
Aquesta gran repercussió va ser local, ja que a l’entorn de Madrid, l’historiador va tenir una mala acollida, segons Miquel Batllori, «degut a la seva talla professional no superada pels seus contemporanis». Varen aparèixer articles de record i glossa a la Vanguardia, Destino o Diario de Barcelona. En aquest darrer va aparèixer un article anònim, tot i que Batllori considera que va ser escrit pel medievalista Manuel Riu on es ressaltava la seva empremta en la seva funció docent.[3] Josep Pla va qualificar la seva pèrdua com «la més devastadora que el país ha sofert en els anys que anem, mediocrement, vivint».[32]
Bloc de Pere Codina Gironella 
