
Paraula de Déu
Mateu 13,36-43
Jesús deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren:
—Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp.
Ell els digué:
—El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Després de felicitar als Joaquims i Annes, passem a comentar una de les paràboles que més comentaris susciten: la del blat i el jull. El mateix Mateu, amb la seva Comunitat, ens ha donat la interpretació, com també fa uns dies vam veure a la paràbola del sembrador i els seus diferents terrenys. Jesús feia la interpretació de les diferents predisposicions a acollir la Paraula de Déu.
• Però aquesta d’avui té un plus de dificultat, perquè surten imatges més transcendentals: arrencar el jull, la sega de la fi del món, els àngels que són els segadors, la crema del jull, el plor i cruixir de dents. Paràbola escatològica, de la fi dels temps, amb la presència del Fill de l’ Home, jutge de la història. Tota una panoràmica que evoca aquells temps en què “los novísimos y postrimerías” ens inquietaven la imaginació i fins i tot la consciència.
• El més realista de la paràbola és que el bé i el mal (blat i jull) conviuen en el món, i en el cor del propi home. Ens hem d’ acostumar a copsar quina és la força que actua en nosaltres: l’ Esperit de Déu o del Món, els valors del Regne de Déu o els del Món, representats en el diner, l’ egoisme, el poder i la fama.
• Potser ens fixem en l’ espectacle de la lluita antagònica en el teatre de la història i ens oblidem del marc de la nostra consciència, de la lluita que té el seu escenari en la nostra llibertat. Som blat i podem ser jull; som jull i podem ser blat. No hi ha una mena de fatalisme (t’ ha tocat ser blat, o jull). I les coses, encara que es defineixen decisivament al final de la nostra vida, cada dia posen en joc la nostra llibertat. Seria bo que assimiléssim aquella senzilla pregària: “Senyor, evangelitza la meva llibertat, la meva afectivitat, les meves decisions, perquè pugui ser blat per a tu, per a mi i per als meus germans i germanes.”