Compositor de sardanes
Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, 12 de març del 1875[1] – 2 de desembre del 1925) és considerat com un dels compositors sardanistes més eminents.[2] Infongué la sardana amb valors musicals a nivell d’obra simfònica, i tingué una categoria creativa sense parió amb cap altre autor sardanista.
Fill d’Esteve Garreta i Roig, músic nascut a Reus i establert a Sant Feliu de Guíxols, localitat en què va ser director de la cobla La Vella de Sant Feliu i, juntament amb el pianista santfeliuenc Ramon Novi, el seu primer mestre de música. És fals doncs, el mite que Juli Garreta havia estat un músic autodidacta. També va ser deixeble d’Antoni Urgellès i Granell a Vilanova i la Geltrú segons que relata Xavier Garcia i Soler en el seu llibre Vilanova i la Geltrú i el seu gran carnaval, pàgina 369. Posteriorment esdevingué amic de Pau Casals i de ben segur que això l’ajudà a formar-se la personalitat com a músic i compositor, ja que hi ha constància que no fou fins que Pau Casals el va instar a escriure per a orquestra que la producció de Garreta es focalitzava principalment en les sardanes.
Juli Garreta va fer de rellotger a la rellotgeria del seu pare, a la Rambla Vidal, tot i que només va construir un rellotge al llarg de la seva vida. Va estudiar música a l’Escola de Música de Sant Feliu de Guíxols, de la mà d’un italià anomenat Giannini. Tot i que avui en dia es creu que en va aprendre de forma autodidacta. Novament a Sant Feliu, començà la seva carrera com a instrumentista actuant a la cobla-orquestra La Vella, del seu pare i, més endavant, formant el Quintet Garreta. Fou fiscornaire i tocà el violí i el piano.
La seva producció és molt àmplia, i comprèn una vintena de peces de música simfònica i de cambra, una trentena de cançons per a veu i piano i una vuitantena de composicions de música per a cobla, amb un gran nombre de sardanes extraordinàries. Els estudiosos han fixat tres etapes en la seva producció sardanista. La primera, d’aprenentatge, iniciada amb La pubilla, 1897, a l’edat de vint-i-dos anys. La segona, de transició, amb més domini del medi, que abastaria aproximadament els anys 1902 al 1909. I la tercera, de la plenitud, amb grans obres com A en Pau Casals, Dalt les Gavarres, Juny, Primavera, Isabel, que són repertori habitual en els concerts de l’actualitat. En la sardana Llicorella introduí l’ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla. La seva actitud com a compositor, en paraules seves: La sardana és una dansa que s’ha fet per a ballar quietament i dolçament. El seu repertori de sardanes va tenir molta difusió fora de l’àmbit sardanístic a través de les versions per a piano que es van editar.[3]
Diversos reconeixements han mesurat l’obra de Garreta. Així, Agustí Borgunyó li dedicà la sardana Homenatge a Garreta. A Sant Feliu de Guíxols, uns jardins i un monument el recorden.[4] El monument a Juli Garreta és obra de l’escultor Enric Monjo i fou inaugurat pel president Francesc Macià el 1932. També té monuments dedicats a Girona i a Mataró.[5][6] L’escalenca Caterina Albert, Víctor Català, li dedicà el poema En la mort de Juli Garreta i Josep Pla en feu un viu retrat. En morir, hom instituí el Premi Juli Garreta, que Joan Lamote de Grignon guanyà el 1936 amb l’obra Facècia. Però possiblement l’elogi més gran que rebé fou d’Ígor Stravinski, que el 1924 n’escoltà la sardana Juny a un concert donat a l’Ateneu Barcelonès i demanà: «Més Garreta, si us plau, més Garreta…».[7] Dels nombrosos comentaris i elogis que ha rebut la seva obra, cal destacar aquest comentari d’Eduard Toldrà: «Garreta canta eternament amb exaltació romàntica (amb la força, però, d’un home sa d’esperit), i canta sempre en català!».
Bloc de Pere Codina Gironella 