violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català
Pau Casals i Defilló (el Vendrell, el Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 – San Juan, Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català.[1] La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món.[2] La seva interpretació d’El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l’impuls i la divulgació de la música.[3]
Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle xx. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència.[4]
Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l’arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».
El primer violoncel
Piano de la casa nadiua de Pau Casals al Vendrell
Pau Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 al Vendrell (Baix Penedès), fill del català Carles Casals Riba i de la porto-riquenya Pilar Defilló. Des de la infantesa va mostrar una gran sensibilitat per la música.[4] Als cinc anys ja estudiava piano, flauta i violí gràcies al seu pare, músic, que li va transmetre els primers coneixements musicals.[4] En aquesta edat realitzà la seva primera actuació musical, al cor de l’església del Vendrell, i als sis anys va fer la primera composició: un regal per al seu padrí el dia del seu sant. El 1883, amb l’ajut del seu pare, va compondre una partitura per a una representació dels Pastorets.
L’any 1885 Casals va quedar impressionat davant l’actuació dels pallassos Los tres bemoles, un dels quals tocava còmicament una pipa enorme que tenia forma de violoncel. Aquesta actuació dels pallassos —Casals no havia vist mai un instrument de corda que es toqués en aquella posició— juntament amb el recital de violoncel que el professor Garcia de Barcelona va fer al Centre Catòlic del Vendrell, feu que Pau Casals prengués una determinació sobre la seva vocació: seria violoncel·lista. A la fi del recital del professor Garcia, va demanar als seus pares un violoncel, però no li’n van comprar, ja que tenia molts instruments. En veure la il·lusió que li feia, però, un veí li’n va construir un amb una carabassa, després hi posà unes cordes i en acabar una capa de pintura.
Un jove Pau Casals vist per Ramon Casas (MNAC)
Matriculat a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, s’allotjà a casa d’uns parents per tal de poder assistir amb regularitat a l’escola. Va estudiar violoncel sota la direcció de Josep Garcia i Jacot i amb Josep Rodoreda com a professor de composició. Gràcies als seus coneixements musicals previs, va aprendre amb molta rapidesa sense adaptar-se, però, a la forma convencional de tocar el violoncel, cosa que li feu desenvolupar-ne una de pròpia.
L’any 1889 començà a tocar al Cafè Tost de Barcelona set dies a la setmana, tres hores cada nit, per 4 pessetes. L’any següent el propietari del Cafè Tost va introduir Casals al món musical i cultural de Barcelona. Va ser allí on el va anar a escoltar Isaac Albéniz i, davant la negativa familiar perquè viatgés amb ell a Londres, va donar a la seva mare una carta de recomanació per al comte Guillermo Morphy i Ferris, conseller privat de la reina regent Maria Cristina d’Àustria. Als 14 anys va descobrir una edició de les Sis suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach en una llibreria de Barcelona. Bach es convertiria en el seu ídol i les seves interpretacions de les seves suites van merèixer reconeixement mundial.
El 23 de febrer del 1891 participà en un concert benèfic al Teatre Novedades de Barcelona. El mateix any va conèixer el compositor Enric Granados, amb qui començà una llarga amistat. També començà a treballar a La Pajarera, un cafè situat a la plaça de Catalunya, amb actuacions cada nit formant un trio. El grup va passar a formar part de l’anomenat Sextet de la Pajarera.
cementiri del Vendrell
El 1893 es graduà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i posteriorment va viatjar a Madrid amb la seva mare i els seus germans. El comte de Morphy es convertí en el seu tutor multidisciplinari, patró i mentor durant més de dos anys i mig.[5] El mateix any, i fins al 1895, va rebre, per la reina Maria Cristina d’Àustria, una pensió mensual[4] de 250 pessetes. Amb Jesús de Monasterio com a professor de música de cambra inicià la seva segona etapa de formació musical començant les classes al Conservatorio de Música y Declamación de Madrid.
El 1895 va presentar-se a les proves d’accés del Conservatori de Música de Brussel·les. Un cop passades les proves, decidí no entrar a formar part d’aquest conservatori. El mateix any va partir cap a París, però al cap de pocs mesos va tornar a Barcelona.
El 1896 s’incorporà com a professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i va ser nomenat, uns mesos més tard, professor de violoncel del Conservatori del Liceu. Va començar a efectuar concerts en petites societats de Barcelona; tocà breument amb l’Orquestra Escalas, i va ser acceptat com a violoncel·lista a la Gran Orquestra del Teatre del Liceu.
L’any 1897 va coincidir a Barcelona amb Camille Saint-Saëns, i entrà a formar part del quartet de corda Crickboom. Inicià una gira per Espanya amb Enric Granados i Mathieu Crickboom, i obtingué posteriorment un regal de la reina Maria Cristina: un safir blau i un violoncel nou.
Estàtua en commemoració del centenari del naixement de Pau Casals a Montserrat
Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria internacional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món.[4] El 1899 Casals va anar a París per invitació de la prestigiosa soprano nord-americana Emma Nevada, a qui havia conegut mitjançant el comte de Morphy.[6] El mateix any viatjà a Londres amb Nevada i el pianista Léon Moreau: debutà el 20 de maig al Crystal Palace i actuà, el 20 d’agost, en un concert privat davant la reina Victòria I del Regne Unit. De retorn a París va fer el seu debut amb l’orquestra del cèlebre director Charles Lamoureux.
A partir del 1900 s’instal·là a la ciutat de París i va començar a tocar amb el pianista Harold Bauer, amb qui va fer diversos concerts per Espanya i Holanda: l’inici d’una «associació feliç i durable» en paraules del mateix Casals.
El 1901 viatjà per primera vegada als Estats Units d’Amèrica, en gira amb Emma Nevada i Léon Moreau, tenint com a agent a Raymond Duncan, germà d’Isadora Duncan. Mentre eren a San Francisco, baixant d’una escalada al Mount Tamalpais, patí un accident crític en desprendre’s una roca de la muntanya i esquinçar-li la mà esquerra. Els metges van pronosticar que mai més no en recuperaria l’ús complet, però va aconseguir que tornés a funcionar normalment en quatre mesos de tractament i exercicis. Durant aquest temps, mentre els seus companys prosseguien la gira, va allotjar-se a casa de Michael Stein, germà gran de Gertrude i Leo Stein, amb els quals va mantenir una llarga amistat i freqüents contactes en les seves coincidències a París.[7] El mateix any inicià una gira a la localitat de Worcester (Massachusetts), que durà fins a l’estiu de 1902.
El 1903 inicià una gira per Amèrica del Sud, i el 1904 va fer el segon viatge als EUA. Com a solista efectuà diversos concerts, el més important fou el concert privat ofert el 15 de gener d’aquell any a la Casa Blanca davant el president Theodore Roosevelt.
El 1905 començà una relació sentimental amb la violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia, a qui ja coneixia des de l’estiu del 1898 a Porto,[8] relació que va finalitzar el 1910. L’any 1906 va crear el Trio Cortot-Thibaud-Casals, que va debutar a la ciutat francesa de Lilla. Aquell mateix any va viatjar a Rússia per actuar a Sant Petersburg. El 20 d’octubre de 1909 va ser convidat a tocar per a la Classical Concert Society de Londres, cosa que li va permetre viatjar posteriorment fins a Anglaterra cada any per realitzar diversos concerts.
El 1910 Pau Casals va debutar a Viena al Gran Saló del Musikverein, amb l’Orquestra Filharmònica de Viena; visità posteriorment Sant Petersburg, Moscou, novament Viena i, finalment, Budapest. El 1914 tornà als Estats Units i el 4 d’abril del mateix any es va casar a Nova York amb la soprano Susan Metcalfe i iniciaren una gira junts pel seu país natal.
El 1916 efectuà un concert benèfic al Metropolitan Opera House per als fills d’Enric Granados.
Article principal: Orquestra Pau Casals
El 1919 va tornar a Barcelona amb la idea de la creació de l’Orquestra Pau Casals, amb l’ajut del seu germà Enric Casals com a primer violí i Enric Ainaud i Sánchez com a primer violí adjunt, i el 1920, amb altres músics prestigiosos, creà l’École Normale de Musique de París. El 13 d’octubre del mateix any es representà el primer concert de l’Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana, i el 1922 va fer la seva primera aparició com a director a Nova York.
El 1925 va crear l’Associació Obrera de Concerts, amb l’objectiu de permetre a la classe obrera gaudir de la música. Existeixen exemplars del llibre editat per Jaimes Libros en què se n’explica la història i estatuts, amb il·lustracions. Fou president de l’Associació Obrera de Concerts Joan Font Carbó en els seus inicis fins que presentà la renúncia en l’assemblea general del 15 de juliol de 1933; en aquella mateixa assemblea en fou elegit president Enric Rafel i Surell, el qual en va ser fins a la desaparició de l’entitat. Amb motiu del centenari de la mort de Ludwig van Beethoven, el 1927 efectuà diversos concerts a Viena, un any en el qual fou nomenat fill predilecte pel seu poble natal, el Vendrell.
El 1928 va fer un petit viatge als Estats Units per fer l’últim concert com a solista en aquest país i el mateix any es va acabar la seva relació amb la seva esposa i se separaren definitivament.
En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d’abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d’anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l’arribada al poder d’Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells humans, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932[9] i 1933.[10]
El 18 de juliol de 1936, durant la realització d’un assaig, conegué la notícia de l’aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l’any 1940 hagué d’abandonar la ciutat a causa de l’entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se’n va anar a Amèrica del Nord.
Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d’exili a Prada (fins al 1957),[4] en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats en camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra mundial i sota l’ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics,[4] va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments, en nom propi i com a president honorari de l’Agrupació Catalana d’Invàlids i Mutilats de Guerra [4] Molts d’aquests donatius, els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la de Nova York.
Escultura de Pau Casals, feta a Prada de Conflent el 1940, obra de Josep Viladomat
S’ha d’ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m’he imposat, em quedaré aquí.
L’època a França va ser un període molt productiu musicalment parlant. Destaca la que va ser la seva obra més coneguda, l’oratori El pessebre, que Pau Casals va començar a musicar el 1943 sobre un poema de Joan Alavedra. Uns anys més tard, amb l’ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir El pessebre als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel-Palestina, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre d’altres, per passar a ser l’activitat musical més important dels seus últims anys.[4]
Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè- van reunir-se a Toluges avui França, per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven en contra de la guerra.
Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l’ús de les armes nuclears.[4]
Pau Casals va patir el 1973 un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d’octubre de 1973. L’any 1979, d’acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, va ser traslladat a Catalunya, on reposa avui al cementiri del Vendrell.[4] Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Bloc de Pere Codina Gironella 
